S'endevina quelcom poc sa

Fa set­ma­nes que, si s'observa en els mit­jans de comu­ni­cació l'acti­tud del pre­si­dent Rajoy, s'arriba a la con­clusió que l'home resta tran­quil, rela­ti­va­ment, és clar, perquè té mesu­res de tota mena pre­pa­ra­des, assa­ja­des i repe­ti­des que, crec jo, vin­cu­len molta gent qua­li­fi­cada, soci­al­ment, política­ment, mili­tar­ment i un gran calaix on espe­ren inqui­ets, però no espan­tats, una massa d'espa­nyols mal infor­mats pel que fa a Cata­lu­nya, poble el qual ves­tei­xen d'inso­li­dari, avar, ego­ista i indi­vi­du­a­lista, anàlisi feta amb un espa­nyo­lisme equi­vo­cat. Els han incul­cat que som els cata­lans els que estem dis­po­sats a ende­gar un front de com­bat, ampli i pre­pa­rat, per lide­rar els patri­o­tes cata­lans a fer tot el que sigui per ini­ciar les acci­ons que ens hau­rien de por­tar a l'inici de la nego­ci­ació final i reco­nei­xe­ment de la inde­pendència abso­luta del ter­ri­tori.

Hom medita què ha pogut pas­sar en els últims segles perquè hagi nas­cut i cres­cut aquest sen­ti­ment, i l'acti­tud con­següent, dels espa­nyols cap als cata­lans. Repas­sant la història, hom recorda que hi ha hagut situ­a­ci­ons polítiques difícils, insu­bor­di­na­ci­ons, bom­bar­de­jos de Bar­ce­lona des del cas­tell de Montjuïc i, fins i tot, bar­ri­ca­des. El català no ha estat mai autènti­ca­ment bel·licista: crida però no mos­sega. Els epi­so­dis medi­ter­ra­nis dels almogàvers i el tim­ba­ler del Bruc han estat les figu­res històriques que podrien haver fet pen­sar que a Cata­lu­nya hi havia un sen­ti­ment latent anti­es­pa­nyol molt desen­vo­lu­pat. Real­ment no és així. Lla­vors ha d'haver estat un sen­ti­ment dis­fres­sat, però que ana­lit­zat és més crític que altra cosa. No volia emprar en aquesta anàlisi una paraula que ve moti­vada prou sovint i balla per l'ente­ni­ment, dele­rosa de sor­tir i des­ter­rar d'una vegada el mis­teri d'aquesta acti­tud espa­nyola anti­ca­ta­lana. A la pan­carta por­tada per torns de cata­lans il·lus­tres, escrip­tors, científics, engi­nyers, arqui­tec­tes, pin­tors, escul­tors, artis­tes de tea­tre i cant, músics i pro­fes­si­o­nals des­ta­cats amb fama local, sols els uns, i euro­pea i mun­dial, els altres. La repre­sen­tació d'aquesta mater­ni­tat de figu­res hau­ria de por­tar a la pan­carta poc text i hau­ria de fer així: “Con­ter­ra­nis del sol ibèric, el que ens teniu ho defi­neix una sola paraula: enveja!”

L'espe­rit de tre­ball impa­ra­ble que ningú pot negar; l'afany de millora de tot el millo­ra­ble; el deler per la pro­duc­ti­vi­tat; la recerca de noves vies a la medi­cina per millo­rar la vida i allar­gar-la; la cul­tura literària, tea­tral, cine­ma­togràfica, de dansa, pin­tura, escul­tura i arqui­tec­tura, la millora de la pro­duc­ti­vi­tat en totes les línies fabrils, agrícoles i mol­tes més, tot ple­gat apli­ca­ble als cata­lans, és el que pro­du­eix aquest sen­ti­ment que tan­tes injustícies ha pro­mo­gut, pro­du­eix i pro­duirà. No han pen­sat els espa­nyols que, vist el cas durant segles i que la diferència sub­sis­teix, seria millor que, en lloc d'enve­jar-nos i fer mala sang, fes­sin quel­com molt més ren­di­ble: imi­tar-nos!