Per l'amor de Déu

Com que encara tinc (per sort meva) molts amics del gremi en actiu, en pas­siu i a la reserva, per par­lar del tema m'aga­faré a un pro­grama que aquesta set­mana he vist i escol­tat en un pro­grama de tele­visió fran­cesa, i així hi posa­rem distància –només geogràfica, perquè el tema és prou calent a casa nos­tra també– o almenys m'ho sem­bla.

El pro­grama era dedi­cat al celi­bat sacer­do­tal del cato­li­cisme, una qüestió per a mi sem­pre d'actu­a­li­tat per sort o per desgràcia, en funció de si es mira des del libe­ra­lisme o si se'l mira des de l'ortodòxia més encar­ca­rada. A la taula de debat hi havia set tes­ti­mo­nis molt ben tri­ats: dos cape­llans casats, tres senyo­res “amb experiències des­gra­ci­a­des amb un sacer­dot” (un sacer­dot dife­rent cadas­cuna, s'entén), un capellà homo­se­xual i un mossèn rec­tor de semi­nari, l'únic que vivia d'acord amb el Dret Canònic estricte de la Santa Mare. La cosa pro­me­tia. Començà amb grans dosis de tris­tesa i lamen­ta­ci­ons (quasi esga­rips) per part dels casats; un deia que quan s'ordenà sacer­dot havia accep­tat el celi­bat per inèrcia, per peresa intel·lec­tual, i l'altre acla­ria que havia regu­la­rit­zat una situ­ació, casant-se amb una senyora que havia pre­nyat. Entre ambdós hi surava un aire de mal­viure perquè un dia ho havien dei­xat tot per ser­vir Déu, i havien fra­cas­sat. Ho con­fesso, l'espec­ta­cle dels seus malen­certs em con­ver­tia en una mena de voyeur invo­lun­tari pot­ser, però gola­fre. La situ­ació més apa­rent­ment equívoca era la del mossèn sodo­mita que apa­rei­xia amb la cara pixe­lada i la veu estra­feta mecànica­ment, bo i dient i repe­tint que sen­tia una forta presència i autèntic tes­ti­moni cristià entre el col·lec­tiu gai de la seva parròquia, en una gran ciu­tat a la regió de París.

Entre els que encara exer­cien, el rec­tor del semi­nari s'enfadà amb una senyora que va dir que no podia ser que un home visqués amb nor­ma­li­tat la seva vida sense poder fer “això”… sí: això que vostè, ama­ble lec­tor, ara pensa (“sans ça” –va dir la madame). El rec­tor li replicà que “ça” no era essen­cial en la vida de ningú, i cità Leo­nardo: el sexe en ple ús és tan lleig, que “la natura si per­de­rebbe” si els for­ni­ca­dors es veies­sin actu­ant. Evi­dent­ment, el de Vinci i el mossèn rec­tor de semi­nari exa­ge­ra­ven molt o no hi ente­nen res, perquè pel cantó de la llet­jor no hi ha cap perill ni per a la natura ni per a la repro­ducció de l'espècie. Al final, una de les senyo­res es quei­xava que el marit exca­pellà es pas­sava el dia i la nit par­lant de religió. “Il ne pense qu'à ça” –va dir la senyora. Però en aquest cas, “ça” volia dir la Santa Mare Església.