Ni democràcia, ni unitat

“Qui renun­cia a la lli­ber­tat per com­prar segu­re­tat no mereix ni lli­ber­tat ni segu­re­tat.” Aquesta frase atribuïda a Ben­ja­min Frank­lin, encara vigent, també podríem apli­car-la per al cas espa­nyol, con­ve­ni­ent­ment actu­a­lit­zada: “Qui renun­cia a la democràcia per man­te­nir la uni­tat es que­darà sense democràcia ni uni­tat.” En plena invo­lució, no hem de per­dre de vista que la democràcia, entesa com a gestió col·lec­tiva dels afers públics, no és el millor sis­tema, sinó l'únic que per­met resol­dre els pro­ble­mes, perquè evita que els con­flic­tes esde­vin­guin sag­nants, enquis­tats o irre­so­lu­bles. La democràcia subs­ti­tu­eix la força i el greuge per la regu­lació de la con­vivència pacífica.

Enfront la por rao­na­ble davant del fet que una part de l'Estat se segre­gui, no el govern espa­nyol, sinó el con­junt de la soci­e­tat està reac­ci­o­nant de manera suïcida. La peda­go­gia dels fets ens indica com ale­gre­ment la majo­ria d'espa­nyols, per acció o omissió, està sacri­fi­cant la democràcia per pro­var de man­te­nir del mateix color el mapa après a l'escola. Per man­te­nir Cata­lu­nya sota la sobi­ra­nia esta­tal s'està per­me­tent el des­ba­lles­ta­ment del sis­tema democràtic, en nom d'una Cons­ti­tució ele­vada a la con­dició de man­tra religiós.

S'han degra­dat greu­ment les ins­ti­tu­ci­ons, amb una òbvia pro­miscuïtat de poders. El poder judi­cial ha estat diri­git per exe­cu­tar una repressió dis­se­nyada des de l'àmbit polític. No hi ha hagut recan­ces a la inter­venció del govern a l'hora de moure jut­ges i fis­cals. El Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ha esde­vin­gut el braç jurídic del PP, sense ni tan sols esforçar-se a dis­si­mu­lar-ho. Les sentències res­pecte a la qüestió cata­lana estan moti­va­des per una ani­mad­versió política con­tra l'inde­pen­den­tisme. Aquesta és una situ­ació que ve de lluny, perquè el poder judi­cial espa­nyol mai no va ésser mai depu­rat dels resi­dus de la dic­ta­dura que van actuar com a engra­natge de la repressió fran­quista.

La premsa, també con­ta­mi­nada del vell fran­quisme, ha actuat com a ins­ti­ga­dor de la repressió i ati­a­dor de l'odi con­tra Cata­lu­nya. La con­nivència entre mit­jans ha permès com­bi­nar una apa­gada infor­ma­tiva sobre el nos­tre país, amb exclusió de veus alter­na­ti­ves sobre el dis­curs ofi­cial, amb una política deli­be­rada de pro­pa­ganda antiin­de­pen­den­tista, on les notícies fal­ses i difa­ma­ci­ons són armes habi­tu­als d'una guerra bruta. Cal des­ta­car, a més, el silenci còmplice de la intel·lec­tu­a­li­tat i l'ús de colum­nis­tes i ter­tu­li­ans per atiar peri­llo­sa­ment l'odi i el menys­preu.

Ope­ra­ci­ons sub­terrànies de l'Estat són en ple fun­ci­o­na­ment per con­ta­mi­nar a còpia de fabri­cació de men­ti­des, calúmnies o inves­ti­ga­ci­ons per trac­tar d'ata­car i desa­cre­di­tar els inde­pen­den­tis­tes, amb unes tècni­ques copi­a­des de l'Stasi a l'hora d'enfon­sar car­re­res o dete­ri­o­rar la imatge pública dels dis­si­dents. La per­se­cució i cri­mi­na­lit­zació de les este­la­des, els símbols, la uni­tat de la llen­gua, està tenint com a con­seqüència un divorci irre­ver­si­ble entre bona part de la soci­e­tat cata­lana i l'espa­nyola. La cor­rupció de la democràcia espa­nyola avança ine­xo­ra­ble­ment entre la indi­ferència de la ciu­ta­da­nia, sense ado­nar-se que no s'està fent mal a Cata­lu­nya (la qual té un horitzó rao­na­ble de solució per als seus pro­ble­mes), sinó a un Estat que assis­teix impas­si­ble a una degra­dació ins­ti­tu­ci­o­nal i moral cada vegada més incon­tro­la­ble.

La cruel para­doxa és que aquest joc brut sis­temàtic, aquest ús de cla­ve­gue­res exe­cu­ti­ves, legis­la­ti­ves, judi­ci­als, poli­ci­als i mediàtiques, està impe­dint que els cata­lans par­ti­da­ris de man­te­nir la uni­tat no puguin esco­llir entre república cata­lana o monar­quia espa­nyola, sinó que es veuen abo­cats a triar entre democràcia o dic­ta­dura. La con­ta­mi­nació que prové de La Mon­cloa està aban­do­nant a la seva sort aquells par­ti­da­ris de pac­tes o ter­ce­res vies ja impos­si­bles.

Podríem enu­me­rar encara més fac­tors que es tra­du­ei­xen a dete­ri­o­rar, fins a extrems turcs, la democràcia espa­nyola, entre la indi­ferència o el silenci de la seva soci­e­tat (amb excep­ci­ons com Ramon Cota­relo o Iñaki Gabi­londo). La cruel para­doxa és que, com introduíem al prin­cipi, això no ser­veix per atu­rar el procés (i per tant no sal­varà la uni­tat) i en canvi ha des­vir­tuat una democràcia que, a diferència de les euro­pees, no prové de l'anti­fei­xisme, sinó tot el con­trari. Al cap i a la fi, la pròpia Cons­ti­tució de 1978 assu­mia l'acte de violència de 1939, moti­vat en bona mesura per l'anti­ca­ta­la­nisme dels ele­ments reac­ci­o­na­ris que el per­pe­tra­ren. Al cap i a la fi, bona part del que passa res­pon a la idea que allò que la violència va unir, la democràcia ho ha de sepa­rar.