Junts pel no

L'esquerra fran­cesa no aprèn les lliçons de la història. Ni Mit­ter­rand ni tan sols Hollande hau­rien con­que­rit l'Elisi sense haver bus­cat suports més enllà del Par­tit Soci­a­lista. La uni­tat és obli­gada en un sis­tema de dues vol­tes com el de les pre­si­den­ci­als. Ara, però, els per­so­na­lis­mes i les velles rancúnies s'han impo­sat i l'esquerra fran­cesa s'auto­ex­clou de la cursa elec­to­ral. Hamon i Mélenc­hon només coin­ci­dei­xen en el seu no a sumar for­ces. Renun­cien a gover­nar i dei­xen els seus votants sense una alter­na­tiva al thatc­he­risme de Fillon, l'ultra­na­ci­o­na­lisme de Le Pen o el con­ti­nu­isme social-libe­ral de Macron. Pot­ser és que tam­poc tenen un pla sòlid i con­vin­cent per rege­ne­rar França i res­ca­tar-la de la crisi social.