El bacallà

La primera vegada que, amb altres companys d'ofici, vaig ser conduït a visitar les institucions europees de Brussel·les, jo no sabia res d'aquella maquinària política i administrativa. Un migdia ens van introduir en un auditori on un senyor voluminós i amb barba blanca que si hagués vestit un impermeable de color groc hauríem pogut prendre per un pescador de bacallà parlava precisament de bacallà. Era comissari de pesca de la Unió Europea i per a més acomodació al càrrec i a la fesomia es deia Fischler, que no sé si en alemany significa “pescador”, però hi té una inclinació. L'acompanyava un noi ros que feia precisions al discurs del comissari mentre passava unes diapositives. Els dos homes presentaven amb números, gràfics i plànols una visó catastròfica de la pesca del bacallà en qualsevol punt de l'Atlàntic. El peix s'acabava, els caladors estaven exhaurits i la interdicció de continuar-ne pescant es feia inajornable. Tant, que em va semblar que la prohibició seria dictada, si no en aquell moment, així que es reunís l'organisme que ho havia de decidir. Vaig mirar al meu voltant. Els periodistes veterans destacats permanentment a Brussel·les escoltaven l'exposició amb un aire desmenjat i mig adormits. No vaig entendre la indiferència. Ens van servir un dossier amb tots els raonaments i gràfics que havien estat exposats. Quan l'endemà vaig arribar a la redacció del diari el vaig passar al cap de la secció d'Economia. En va fer una informació de dues pàgines. El bacallà s'acaba. Vaig consultar els altres diaris. Cap en deia res. Dos anys més tard el viatge corporatiu a Brussel·les es va repetir. Al migdia ens van introduir a la mateixa sala. El senyor Fischler i el noi ros anunciaven amb els mateixos gràfics i filmines la decadència de la pesca del bacallà i la urgència de prohibir-la sense dilacions. Els periodistes veterans ara s'havien adormit del tot. Si no fos per aquesta diferència m'hauria pensat que encara era al llit de l'hotel, i somiava.

Aquesta història pot servir per criticar la burocràcia de la Unió Europea però, com que la Unió Europea, la seva política i la seva burocràcia ja són prou criticades i com que és Quaresma, jo l'aprofito per parlar del bacallà. Tothom ha sentit que “abans” el bacallà era un menjar de pobres i ara ho és de rics. La meva bacallanera m'ho relativitza: “El d'«abans», el de la postguerra, era una astella plena de claus perquè el bo ni arribava. Ara és de rics perquè arriba. El bacallà bo sempre ha estat car.” Potser sí, que és això. Ara: sempre que visito la bacallanera ho faig amb la por de trobar-la desproveïda perquè els arguments impecables del senyor Fischler s'hagin imposat i un dels meus peixos preferits no sigui ni de rics ni de pobres perquè ja ens l'hàgim menjat tot.