El bacallà

La pri­mera vegada que, amb altres com­panys d'ofici, vaig ser conduït a visi­tar les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees de Brus­sel·les, jo no sabia res d'aque­lla maquinària política i admi­nis­tra­tiva. Un mig­dia ens van intro­duir en un audi­tori on un senyor volu­minós i amb barba blanca que si hagués ves­tit un imper­me­a­ble de color groc hauríem pogut pren­dre per un pes­ca­dor de bacallà par­lava pre­ci­sa­ment de bacallà. Era comis­sari de pesca de la Unió Euro­pea i per a més aco­mo­dació al càrrec i a la feso­mia es deia Fisch­ler, que no sé si en ale­many sig­ni­fica “pes­ca­dor”, però hi té una incli­nació. L'acom­pa­nyava un noi ros que feia pre­ci­si­ons al dis­curs del comis­sari men­tre pas­sava unes dia­po­si­ti­ves. Els dos homes pre­sen­ta­ven amb números, gràfics i plànols una visó catastròfica de la pesca del bacallà en qual­se­vol punt de l'Atlàntic. El peix s'aca­bava, els cala­dors esta­ven exhau­rits i la inter­dicció de con­ti­nuar-ne pes­cant es feia ina­jor­na­ble. Tant, que em va sem­blar que la pro­hi­bició seria dic­tada, si no en aquell moment, així que es reunís l'orga­nisme que ho havia de deci­dir. Vaig mirar al meu vol­tant. Els peri­o­dis­tes vete­rans des­ta­cats per­ma­nent­ment a Brus­sel·les escol­ta­ven l'expo­sició amb un aire des­men­jat i mig ador­mits. No vaig enten­dre la indi­ferència. Ens van ser­vir un dos­sier amb tots els rao­na­ments i gràfics que havien estat expo­sats. Quan l'endemà vaig arri­bar a la redacció del diari el vaig pas­sar al cap de la secció d'Eco­no­mia. En va fer una infor­mació de dues pàgines. El bacallà s'acaba. Vaig con­sul­tar els altres dia­ris. Cap en deia res. Dos anys més tard el viatge cor­po­ra­tiu a Brus­sel·les es va repe­tir. Al mig­dia ens van intro­duir a la mateixa sala. El senyor Fisch­ler i el noi ros anun­ci­a­ven amb els matei­xos gràfics i fil­mi­nes la decadència de la pesca del bacallà i la urgència de pro­hi­bir-la sense dila­ci­ons. Els peri­o­dis­tes vete­rans ara s'havien ador­mit del tot. Si no fos per aquesta diferència m'hau­ria pen­sat que encara era al llit de l'hotel, i somi­ava.

Aquesta història pot ser­vir per cri­ti­car la burocràcia de la Unió Euro­pea però, com que la Unió Euro­pea, la seva política i la seva burocràcia ja són prou cri­ti­ca­des i com que és Qua­resma, jo l'apro­fito per par­lar del bacallà. Tot­hom ha sen­tit que “abans” el bacallà era un men­jar de pobres i ara ho és de rics. La meva baca­lla­nera m'ho rela­ti­vitza: “El d'«abans», el de la post­guerra, era una aste­lla plena de claus perquè el bo ni arri­bava. Ara és de rics perquè arriba. El bacallà bo sem­pre ha estat car.” Pot­ser sí, que és això. Ara: sem­pre que visito la baca­lla­nera ho faig amb la por de tro­bar-la des­proveïda perquè els argu­ments impe­ca­bles del senyor Fisch­ler s'hagin impo­sat i un dels meus pei­xos pre­fe­rits no sigui ni de rics ni de pobres perquè ja ens l'hàgim men­jat tot.