Perdonar-nos la vida

Ahir se'n feien ressò alguns digi­tals, que acom­pa­nya­ven la infor­mació amb els vídeos cor­res­po­nents. La vida és un vídeo. Dues pre­sen­ta­do­res de La Sexta van dema­nar dis­cul­pes a una audiència poten­ci­al­ment dol­guda per haver salu­dat “en valen­ci­ano” el cor­res­pon­sal de València que s'havia tras­lla­dat a Múrcia seguint una infor­mació. Una d'elles fins i tot va acla­rir que “com tot­hom sap, a Múrcia no es parla valencià”. Doncs s'equi­voca. Al cos­tat mateix de Jume­lla, a la peda­nia del Carxe, a la fron­tera lingüística, es parla català. Oh, ana­tema! Per res­pecte a les mino­ries, doncs, la salu­tació també es podia haver fet “en valencià”. Però no és aquesta la qüestió. La qüestió és qui se sent eter­na­ment ferit i qui ha de dema­nar dis­cul­pes. Dis­cul­pes per salu­dar, només salu­dar, un com­pany en la seva llen­gua. O fins i tot dis­cul­pes perquè “el valencià” s'assem­bli massa “al català”. Dis­cul­pes per res­pi­rar dife­rent. Perquè La Sexta, que passa per ser la ger­mana pro­gre de la tropa gene­ra­lista espa­nyola, pateix per una salu­tació però és incapaç de pre­sen­tar una pro­gra­mació des­con­nec­tada en les llengües també ofi­ci­als de l'Estat. Quan­tes hores fa aquesta emis­sora “en valencià”? I les altres? I qui se'n dol? Per què no dema­nen dis­cul­pes a l'audiència valen­ci­ana, o a la cata­lana, per no anar més enllà d'una “Bona ves­prada”? Es dis­cul­pen per una empen­teta i no reti­ren la nava­lla del forat per­petu. Això passa quan el domini i la humi­li­ació es fan habi­tu­als fins i tot per als domi­nats i els humi­li­ats.