‘A lo loco'

Magí Camps, cap de llen­gua de La Van­guar­dia, publica cada dilluns uns per­so­nals lleu­res filològics al seu diari. Aquest dilluns es pre­gun­tava per quin motiu hi ha títols de pel·lícules que es tra­du­ei­xen mala­ment o de manera sor­pre­nent. De pre­gunta en pre­gunta i de pel·lícula en pel·lícula, en Magí sal­tava a Some like it hot, la comèdia de trans­ves­tits de Billy Wil­der, inter­pre­tada l'any 1959 per Marilyn Mon­roe, Jack Lem­mon i Tony Cur­tis. “Com va arri­bar algú a Con fal­das y a loco a par­tir de Some like it hot?”, inqui­ria. Li vaig escriure tot seguit: “Jaume Arias en tenia el secret.” Me l'havia expli­cat. Abans d'entrar a La Van­guar­dia i ser-ne un dels peri­o­dis­tes més dis­tin­gits, Arias havia tin­gut un càrrec impor­tant a la dis­tribuïdora cine­ma­togràfica radi­cada a Bar­ce­lona CB Films. Un dia els va arri­bar Some like it hot. Com s'havia de tra­duir? Arias em va dir: “Lla­vors, tant en cas­tellà com en català s'havia posat de moda l'expressió a lo loco: «beu­rem a lo loco», «puja­rem al tram­via a lo loco», «ho farem a lo loco...» Casi­mir Bori, l'amo de la dis­tribuïdora, o pot­ser un empleat seu, va sug­ge­rir Con fal­das y a lo loco, i la pro­posta va ser accep­tada.” Arias perquè era de mena dis­cret, però jo diria que l'“empleat” era ell i que li devem uns dels títols més cèlebres d'entre tots els que s'han traduït. Ho vaig expli­car a Magí Camps afe­gint-hi que Arias m'havia dit que hi havia a l'època una cançó que introduïa a lo loco a la lle­tra. En Magí la va loca­lit­zar. La can­tava la cubana Celia Cruz: “A lo loco es una frase que está de moda / y se escucha en todas par­tes y a todas horas / a lo loco, a lo loco...” És una salsa que, escol­tada, sem­bla que vegis Jack Lem­mon, amb fal­di­lles, fent anar les matra­ques.

Les coses es feien a lo loco, als anys cin­quanta? Les post­guer­res, aquí i a fora, se sua­vit­zen amb l'evasió, l'ale­gria, ni que sigui forçada, i les poca-sol­ta­des. Els balls més esbo­jar­rats, els hauríem d'anar a tro­bar en aquells anys, amb el tiro­liro que obli­gava els balla­dors a alçar el dit índex com a exem­ple suprem. Qui és recorda del tiro­liro? Jo no, però n'he sen­tit par­lar i l'he vist ballar en els repor­tat­ges de l'època. Tot­hom hi fa cara de gana i de pas­sar-les magres però tots sem­blen moguts pel “que no pari la música” i “que no falti el xam­pany”. El xam­pany era un mata-rates i, el ball, el tiro­liro o la salsa. A lo loco, a lo loco. Després vin­drien el twist, la yenka... Fins que va irrom­pre el rock, però quan el rock ens va arri­bar ja no era ben bé la post­guerra. Jo havia atra­pat encara l'expressió “viuen a lo loco”. Ser­via per cen­su­rar els joves poc con­ven­ci­o­nals o les pare­lles par­tidàries de l'amor lliure, però ja eren uns altres locos. Més aviat eren uns locos con­tra­ris als dels anys qua­ranta i cin­quanta i ence­ta­ven una nova època.