Opinió

Vuits i nous

Dia d'espera a l'hospital

“Al bar no es distingeix qui hi ha vingut per una alegria o una tristesa

He vin­gut a l'hos­pi­tal Ger­mans Trias i Pujol de Bada­lona –Can Ruti– per sen­tir-me a prop del meu millor amic des de la infància, que ha estat ope­rat a pit obert en una sessió de nou hores. També per fer com­pa­nyia a la família. La nit abans s'havia ficat al llit tan tran­quil i cap a les dues hi va haver un ofec, amb reclam d'ambulància. Dis­sabte havíem sopat ple­gats, amb les dones, gai­rebé com cada dis­sabte des que teníem vint anys. Un dis­sabte a casa seva, un dis­sabte a casa meva. Dis­sabte havia tocat casa meva.

El laco­nisme dels met­ges. Tots, en la nos­tra feina, som gre­mi­als. No n'aca­bem d'expli­car mai les inte­ri­o­ri­tats ni l'últim secret. Els cui­ners, que ara sem­blen els més loquaços, sem­pre es reser­ven una infor­mació dels plats que ela­bo­ren, i en la dis­creció fan com els advo­cats, els mes­tres, els mecànics, els peri­o­dis­tes, els cirur­gi­ans o els cons­truc­tors de les anti­gues cate­drals. La maçone­ria és l'estat natu­ral dels que exer­cei­xen un ofici comú.

Hi ha tants cot­xes als apar­ca­ments ina­ca­ba­bles d'aquesta ins­tal·lació sanitària que tot fa pen­sar que, els malalts a banda, sumem més gent aquí que al poble de Tiana, que és al cos­tat. A aquesta hora, els facul­ta­tius del con­sul­tori de Tiana deuen rebre les visi­tes de cada dia. L'hos­pi­tal Ger­mans Trias i Pujol hau­ria de tenir un con­sul­tori incor­po­rat a part per aten­dre les con­tingències que puguin afec­tar els visi­tants d'aquesta ciu­tat.

Ens reco­llim al bar. És petit, des­pro­por­ci­o­nat amb el volum de l'edi­fici i de gent. Hau­ria de ser ple, però hi ha molt lloc. Ho trobo estrany però no se m'acut cap expli­cació. Ja hi pen­saré un altre dia. Als hos­pi­tals s'hi pot venir per una ale­gria o per una tris­tesa. Un part satis­fac­tori és una ale­gria. Aquí al bar, ¿qui espera el desen­llaç d'un part o el d'una ope­ració deli­cada de cor? Els més afli­gits es rela­xen, perquè no es pot man­te­nir la tensió tanta estona, i els uns i els altres pre­sen­tem una expressió uni­forme.

A l'entrada de l'hos­pi­tal hi ha el quiosc més ben assor­tit de tots els que conec. Hi observo poca transacció. La premsa escrita no dona senyals de vida ni aquí, amb tants avor­rits. No veig ningú, ni a les sales d'espera ni al bar, lle­gint un diari. Pot­ser els enlli­tats...

En Jaume, el meu amic Jaume de tota la vida, no ha superat el posto­pe­ra­tori, i s'ha mort. En el cer­vell hi ha hagut la pri­mera afec­tació. Doncs és el millor cer­vell que conei­xia. Érem una pare­lla d'ale­gres o seri­o­sos cere­brals, ell molt per davant meu. Savi del moder­nisme, del país, de tot. Con­ver­sa­dor, com­pany. Germà. El plor no es fa al bar sinó en una sala dis­creta. Una catàstrofe per­so­nal, per­do­nin la con­fidència. Arribo a casa, i m'escalfo unes sobres del sopar de dis­sabte perquè no tinc res més. La comunió deu ser això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia