Què sap Millet? (I)

Diuen les llengües esmolades que Fèlix Millet es va empipar –més aviat, emprenyar– quan va saber que el fiscal del seu cas, Emilio Sánchez Ulled, havia pactar amb Jordi Montull per rebaixar la petició de condemna de la seva filla. “Com és –es devia dir l'expresident del Palau– que aquí hi ha rebaixes en joc sense que em beneficien a mi?” En aquesta clau és com cal llegir la seva declaració, que és de les més intel·ligents que es recorden. Millet es va avançar al seu exsegon i va declarar que, efectivament, Convergència es finançava a través del seu artefacte; de l'artefacte de Millet. Però, calculador i per si de cas –ves a saber què hi ha de cert en tot això– només va inculpar directament Carles Torrens, que va morir fa anys. Malgrat la insistència metòdica d'Ulled perquè inculpés altres convergents –l'objectiu és el més alt–, Millet va dir que no en sabia res. Però sap més coses. Perquè sí que va implicar algú molt important que no és convergent. Peça grossa: Rafael del Pino Calvo-Sotelo, president executiu de Ferrovial, una empresa d'aquelles que en diuen “sistèmiques”. Mucho machote. “Em trucava per demanar-me que parlés amb els convergents perquè no complien.” El fiscal hauria d'haver-hi furgat com un furó, però va mirar cap al lavabo. Si Millet inculpa en l'operació un dels homes més rics d'Espanya, Ullet o la jutge l'haurien de citar a declarar com a imputat. S'atreveixen? Fèlix Millet va ensenyar l'altre dia el contingut de la capsota de Pandora. I Madrid es va encendre...