La colla de Figueres

Una de les coses més plaents i que m'han deixat més bell record dels meus anys a Figueres, són les amistats que hi vaig fer. I d'entre totes, els amics components d'una colla que començà com una tertúlia diària o quasi en un cafè del carrer Girona i més tard, per manca d'espai, traslladada a un altre establiment de la Rambla. Allò va durar uns quants anys i en principi ens havíem congregat al voltant del gran Eduard Bartolí (deu anys sense ell, ja), persona i personatge a qui mai farem prou de tot el que es mereixeria que féssim. A la tertúlia, és clar, s'hi parlava de tot, però especialment s'hi arreglava la ciutat i el país, sempre amb aquell punt d'ironia, aquell toc d'humor especial que –diuen– té a veure amb la gloriosa tramuntana. La tertúlia anà a més, i vam començar a organitzar dinars i sortides. Al principi, a prop de casa: Castellfollit de la Roca, Ceret, Sant Esteve de Llémena, Cotlliure, la Vajol... i després, més lluny: Seta, Tolosa de Llenguadoc, Gibraltar, Florència, Roma, Pompeia, Montecassino... A Florència, per exemple, érem vint-i-sis; havíem llogat un bus i vam aprofitar per voltar per la Toscana, un viatge memorable com també ho va ser el que vam fer a Roma i al sud d'Itàlia. No recordo ara qui va escriure, a propòsit de l'amistat: “Tingues tanta cura dels teus amics com de les teves fotografies, situa'ls on hi hagi la millor llum.” Ara, mirant aquelles fotos de record que presideixen un espai principal de casa meva, he comptat que, dels que vam anar a Itàlia, en falten vuit. L'últim el vam enterrar la setmana passada a Figueres, el també entranyable i estimat com tots els altres, el gran Andreu Suñer. És una patacada forta cada vegada que es mor algú que estimem; tots anem quedant, a més de cada vegada més sols, entristits i sense saber què dir ni què fer. Penso però que, més que plorar i desolar-nos, ens hem de mantenir contents dels moments que hem passat, de la bella amistat que ens uní i pensar que el pur dolor, per ell mateix, no mena enlloc ni serveix per guarir ni tan sols alleujar res. Als enterraments m'esforço a evocar les coses bones que l'amic aportà i a recordar les circumstàncies felices que vam viure junts. Cinc segles abans de Crist, Sòfocles ja ho va escriure a la seva tragèdia Antígona: moltes meravelles poblen la Terra, però cap no supera l'autèntica amistat entre humans.