Quaresma i ‘olé’
Temps era temps (record perfecte) que la quaresma eren setmanes de penitència, dejunis i sacrifici, segurament els dies més marcats pel gran predomini de la religió sobre el poble, una religió casada amb el poder temporal dels vencedors d’una guerra. Només cal recordar, com a mostra, aquelles entrades del general (íssim) a les catedrals i esglésies sota tàlem com si fos un sant vivent, acomboiat i beneït per bisbes i cardenals de la Santa Mare.
In illo tempore la gent, sempre parlant en general, els divendres practicava l’abstinència de carn, comprava la Santa Butlla a la rectoria i durant unes setmanes aguantava santament una absència total de diversions: ni cinema, ni ball, ni espectacles. I la cosa encara anava més enllà, perquè el carnestoltes també estava absolutament prohibit. El primer dia de quaresma, el dimecres de cendra, allò del memento homo quia pulvis es et in pulverem reverteris, era com una esgarrifosa crida a l’ordre. Començava un període trist, pansit, negre. Ara, quantitat de carnestoltes se celebren més en plena quaresma que no pas en els dies de carnaval; ni parlar de dejunis o abstinències, ni pensar a tancar cinemes i sales de ball, ni comprar santes butlles ni res que s’hi assembli. Sí, és clar que aleshores la religió catòlica era la religió oficial i obligatòria del país i ara no ho és, ni de bon tros. Ja ho sé i tant me fot, només volia recordar que en pocs anys la cosa s’ha girat com unes calces, i res és allò que era. Es diu que vivim una època de transició i és ben cert, sempre que prèviament acordem que aquesta època començà amb Adam i Eva. Perquè: hi ha hagut mai alguna època que no hagi estat de transició? De vegades la transició ha estat lenta i potser ha creat un aire d’estabilitat. Però ara la velocitat de canvi és tan accelerada, que ens produeix una sensació com de mareig, de no saber en quin mar naveguem, de no saber si menem llebre o conill, vaja. Trobo que la impressió d’inestabilitat de la vida actual no és tant per causa del propi canvi, sinó pel seu sacseig, per la seva brusquedat. Una dita tòpica francesa diu que tout passe, tout casse, tout lasse, ço és que tot passa, tot es trenca, tot cansa. Però ara tot cansa, tot es trenca i tot passa a una velocitat desmesurada, intemperant.
