Anglès presidencial

Que el president del govern espanyol no parli anglès ho explica tot. No el parla ell, ni el parlava el seu antecessor ni cap dels expresidents, fins arribar al primer de la democràcia. O fins arribar més enllà, quan Espanya s'ho feia tot tota sola i de portes endins. Quan Espanya s'ho feia tota sola i els estudiants no sortien a fora i els empresaris tenien les fronteres clausurades no parlava anglès pràcticament ningú. Ni s'hi pensava. Quatre cursos de francès maquinal al batxillerat, i tira avall. Ara, qualsevol empresa exigeix la llengua franca a l'últim dels seus empleats i els estudiants no poden fer ni una passa ni una tesi si no el dominen. A l'“empresa” governamental, no els ha arribat la notícia. El seu cap va pel món sense poder-se comunicar amb ningú, i si assisteix a aquelles reunions internacionals d'obligada presència fa la cara lamentable i aquells ullets extraviats que tots fem quan ens trobem en una taula on els comensals parlen un idioma que ignorem: diem sí quan hem de dir no, riem quan no s'ha de riure i només tenim ganes que la reunió s'acabi. En diplomàcia és perillós riure quan no s'ha de riure. Hi ha guerres que s'han entaulat per motius aproximats. I quan a l'hora del cafè et deixen sol, els altres poden decidir el futur del teu país “aprofitant que no ens entén”.

Si no saps anglès no tens món, i si no tens món ni tens aquesta part del món que es diu Europa, et passa per alt que als països considerats “normals” no s'inhabiliten polítics per motius polítics i que en alguns se celebren referèndums quan un gruix important de ciutadans els reclamen, o fins i tot sense raó excepcional: cada diumenge, com a Suïssa. S'han quedat en l'Espanya encara isolada de la transició. O en la de més enllà.

Després, és clar, el món els censura. El món pot no ser partidari de la independència de Catalunya, però ni en anglès ni en castellà entén les maniobres del govern espanyol i els seus agents necessaris per a impedir-la o la seva incapacitat d'encarrilar el “conflicte”. L'Espanya que s'ho feia tota sola empresonava els dissidents. Ara els inhabilita. Però calla, que també els demanava presó. “El nacionalismo se cura viajando”, ens recomanen. Exacte: viajando. I sabent anglès.

Viajando ens hem fet menys del seu nacionalisme i més del nostre perquè hem entès com funcionen els països endreçats i envejables. No sé si Tarradellas parlava anglès, però parlava el francès per raons obligades. Pujol parlava tots els idiomes del planeta, Maragall volia adherir Catalunya a la francofonia, Mas en parla tres o quatre, com Puigdemont. Ens expliquem i ens entenen. “Comprendre” és un altre matís. Ja arribarà. Ens entenen. Al president espanyol i als jutges de “la venia” i “su señoría” ja els costa més.