L'algoritme de l'amor

Les neurociències avancen que és una barbaritat. S'inaugura a Barcelona la primera Escola Neurocientífica de l'Amor. Ho fa amb l'oferta de trobar la parella perfecta per als seus clients. Amb un deix mistèric que recorda el secretisme de les antigues comunitats pitagòriques, aquesta escola diu que, per garantir la compatibilitat de les noves parelles, atresora un algoritme infal·lible, basat en els últims descobriments en el camp de la neurologia. Segons aquesta escola existeixen 12 tipus de persones en funció dels perfils sinàptics. A partir d'aquí comença un càlcul infinitesimal de combinatòries que culminen amb la selecció de la parella ideal. Ja se sap: Déu, i la parella també, estan en els detalls.

Es podria sospitar que és l'estratagema d'una pseudociència més, destinada a xuclar els diners dels crèduls. Però aparquem aquesta qüestió i celebrem una oferta comercial que obre una via ràpida, eficaç i imprescindible per a la gent madura. Quan un es fa gran, entra en un accelerador de partícules. Es torna primaveral però en plena tardor. És per això que a partir d'una certa edat les propostes amoroses són cada cop més verticals i descarnades, perquè cada cop hi ha menys temps per al tempteig, per a l'assaig i per a l'error.

L'únic però que em suscita aquest presumpte algoritme infal·lible és que, en l'amor, res no és matematitzable ni predictible. Allò que fa que l'altre ens sigui atractiu és precisament la seva capacitat de sorprendre'ns, la seva diferència, la seva qualitat fugitiva. En l'amor només hi pot haver un algoritme infal·lible: l'algoritme fal·lible, aquell que consigna el risc ancestral de la passió damunt la fulla de la navalla.