Realitat i mentida

Hi ha qui comença a dir que a Cata­lu­nya hi ha violència. No sé què ente­nen per violència ni si tan sols alguns dels que par­len de violència l'han vist en algun lloc. Tam­poc sabem què ente­nen per violència. Si és una mani­fes­tació o un acte de pro­testa, és ben clar que no es tracta de violència si ente­nem per violència qual­se­vol acte hos­til amb força física. Si es tracta de parau­les mal­so­nants i xiu­la­des com a expressió de des­grat d'alguna actu­ació, tam­poc és això valo­ra­ble com a acte de violència. Només es pro­du­eix en l'ima­gi­nari de la per­sona que ho diu, amb una clara inten­ci­o­na­li­tat de con­fon­dre i de donar una mala infor­mació o trans­me­tre una situ­ació coac­tiva ine­xis­tent.

Hi ha qui vol­dria una comu­ni­tat d'idees, d'opi­ni­ons i d'interes­sos. Però no vol veure ni com­pren­dre que els interes­sos i les idees de la Cata­lu­nya democràtica no són els matei­xos que els de La Mon­cloa ni de La Zar­zu­ela. Les diferències són clares. La tendència de l'Estat cen­tral cap al mono­poli del poder és con­seqüència de l'afany de domini d'un imperi des­mem­brat que es pro­posa domi­nar tota la política. Domini implica res­tric­ci­ons als domi­nats. Cata­lu­nya és ter­ri­tori domi­nat per un govern d'Espa­nya que, pas­sant per damunt de Par­la­ment de Cata­lu­nya i Gene­ra­li­tat, trans­forma la sobi­ra­nia cata­lana en depen­dent.

Només mirar la història d'Elna, els fets ens recor­den que la població cata­lana d'Elna fou anne­xi­o­nada pel rei Lluís XI de França i el seu defen­sor Ber­nat d'Oms, deca­pi­tat el 1474. El ter­ri­tori fou res­tituït a Cata­lu­nya el 1493, fins que, el 1659, Cas­te­lla el va cedir de nou, amb el Ros­selló, a França, en paga­ment de deu­tes de guerra, aca­bada la guerra dels Sega­dors amb Cata­lu­nya (1640-1652). Deca­pi­tar els caps de la defensa contrària vençuda o els de l'aixe­ca­ment és un vell cos­tum de la violència mili­tar del pas­sat. En l'època moderna, fins a la mort del dic­ta­dor, es feien ajus­ti­ci­a­ments previ con­sells de guerra, i afu­se­lla­ments o gar­rot vil, segons els casos i qua­li­fi­ca­ci­ons, per sentència.

Avui és la deso­bediència com a figura delic­tiva la que impera i ser­veix per a tot. Deso­beir el dic­tat de l'auto­ri­tat no com­porta ban­de­ja­ment, allu­nya­ment o estra­nya­ment del ter­ri­tori, com durant la dic­ta­dura. Però les acu­sa­ci­ons són el pri­mer pas per allu­nyar el polític rebel del seu lloc de poder, per molt que hagi sigut ele­git democràtica­ment acom­plint un pro­grama o un man­dat elec­to­ral. L'obli­gació d'obeir el que jut­ges no ele­gits democràtica­ment deci­dei­xin està avui per damunt del man­dat democràtic i de la sobi­ra­nia dels pobles anne­xi­o­nats a Espa­nya o a França. El pro­blema s'agreuja quan aquesta justícia s'enroca en la Cons­ti­tució i sem­bla des­conèixer i no con­si­de­rar les obli­ga­ci­ons de res­pecte al dret inter­na­ci­o­nal, que legi­tima i con­ver­teix en legal l'aspi­ració dels cata­lans al referèndum d'auto­de­ter­mi­nació. Està per estu­diar i valo­rar fins a quin punt pot avui l'Estat man­te­nir la idea d'obediència obli­gada a poders que el poder supra­na­ci­o­nal del dret posa com­pe­ten­ci­al­ment i jurídica­ment en dis­cussió quan toquen fets vin­cu­lats a drets inter­na­ci­o­nal­ment pro­te­gits com a fona­men­tals. Vol dir això que Espa­nya no ha evo­lu­ci­o­nat en el món del dret? Vol dir això que el poder d'Espa­nya encara no ha assi­mi­lat el que sig­ni­fica for­mar part d'un ordre inter­na­ci­o­nal en el qual allò que menys pesa és la Cons­ti­tució o la dita Carta Magna d'un estat, perquè s'impo­sen les lli­ber­tats i els drets humans per damunt de les mura­lles cons­ti­tu­ci­o­nals cai­gu­des, estant ja abo­lida la pena de mort, tant física com política?

En els temps actu­als no ens podem creure que les cons­ti­tu­ci­ons dels estats hagin trans­for­mat la rea­li­tat jurídica i social dels pobles. Hi ha lleis que no ofe­rei­xen cap garan­tia i més quan impe­dei­xen la democràcia directa. Mon­tes­quieu ja deia que la democràcia exi­geix igual­tat i la savi­esa que fa el bon govern, no l'alti­vesa, la supèrbia que qua­li­fica els governs de tendència despòtica i abso­lu­tista. Segons el mateix Mon­tes­quieu, l'existència de les desi­gual­tats con­ver­teix en tem­po­ral i curta tota cons­ti­tució i des­ferma les lleis. Per no fona­men­tar el poder en la men­tida, la cor­rupció i l'extra­li­mi­tació, les lleis han d'afa­vo­rir els bons cos­tums, les lli­ber­tats i el prin­cipi democràtic, la justícia social, els drets humans i la dig­ni­tat de les per­so­nes i pobles com a fona­ments de l'estat de dret.