Separacions

En una tendra i melancòlica cançó dels genials Els Amics de les Arts es parla d'una separació. La noia, ai, se'n va a Reykjavík i el noi li desitja sort i avalua la situació amb fair-play. Està trist, és clar, però afronta la feina d'inventari, el repartiment inevitable de les coses que, un dia, havien estat de tots dos: “Jo em quedo les pel·lis d'en Kurosawa i tu els discos d'en Lou Reed / tu la màquina del cafè perfecte i jo aquell wok tan ben parit...”. El dol intangible de les separacions es materialitza en determinats objectes. M'ho confirma la Tamara, una noia criada en un país de l'est, filla de pares lletraferits. Quan els pares es van separar aquella noia tan llegidora es va trobar amb dificultats inesperades. Per poder llegir l'obra completa de Proust havia d'anar d'una casa a l'altra perquè el primer volum va quedar a ca la mare i el segon, a cal pare. La Tamara es va adonar aviat que les separacions, com tantes coses a la vida, també tenien un punt de tragicomèdia. Ho va experimentar amb el cas de Shakespeare: la mare s'havia quedat les tragèdies i el pare les comèdies. A partir d'aquí, quan llegia a ca la mare, plorava, i quan llegia a cal pare, reia. A la literatura tot s'hi val, pensava. Les posicions morals no hi són rígides i un mateix autor pot escriure en clau tràgica o còmica. Aquestes experiències de lectura complementàries, a casa d'una o de l'altre, li van donar una perspectiva nova sobre el món: tot es defineix per relació o contrast, un gènere per oposició a un altre. I és així com la Tamara va iniciar un interès per la literatura comparada que no l'ha abandonat mai. La separació dels pares va ser un esquinçament, però ara la veu, em confessa, com l' inici d'una visió decisiva per a la seva formació, una manera d'entendre que el món només s'explica a còpia de realitats oposades, de relacions binàries, d'històries complementàries. Des de llavors sap molt bé que les obres de Shakespeare només són completes si contenen tragèdia i comèdia.