Incerta glòria

Un dia de fa moltíssims anys l'escriptor Joaquim Casas, que era sentenciós escrivint i parlant, em va aturar pel carrer i em va dir: “Per escriure novel·les s'ha d'haver viscut una guerra.” Primer vaig pensar que exagerava, però després vaig fer repàs. Gairebé tots els novel·listes i també poetes catalans del XX, els més brillants, els que van fer que Joan Triadú afirmés que aquell segle és “el segle d'or” de la literatura catalana, van viure una guerra, la civil, que quan no els va obligar a combatre-hi els va fer exiliar, externament o interiorment: Mercè Rodoreda, Joan Sales, Xavier Benguerel, Joan Oliver i tota la Colla de Sabadell, Salvador Espriu... M'aturo i me'n deixo. Si de Catalunya passem als Estats Units, i seguint la tesi del meu confident aquell dia al carrer, el nivell sostingut de la novel·lística es deu explicar perquè aquell país sempre ha tingut una guerra per rosegar i pair i on enviar els soldats. I quan els seus escriptors no tenien una guerra a mà, se la buscaven, com Hemingway o Orwell a Espanya. S'ha d'entendre l'asseveració de Casas: qui diu una guerra diu situacions extremes que posen al descobert els replecs de la condició humana, el combustible de les novel·les. Que visqui i duri la pau, però les narracions catalanes del XXI es ressenten del dèficit de conflagracions. Els anys de prosperitat no han donat una Colometa, un Soleràs, una Antígona... Però tampoc la misèria moral i material d'ara, i això és més greu. Ni el procés independentista, amb tot el seu espectacle humà...

Tot això ve a tomb per l'adaptació al cine d'Incerta glòria, la gran novel·la de la guerra civil, a la qual Joan Sales, que en va ser combatent, va dedicar tota la vida. Sales es va explicar la guerra a la llum de l'existencialisme torturat dels anys cinquanta i seixanta i de les discussions del Concili. Els autors de la pel·lícula han prescindit de filosofies i d'alguns personatges i s'han limitat a l'acció dels primers capítols. L'esporgada i les alteracions han reduït l'èpica d'Incerta glòria a un melodrama d'efectismes emocionals situat a l'estepa d'Aragó sota l'observació i implicació forçada d'uns nois de Barcelona. El resultat suggereix una teoria que Sales no havia calculat: i si la guerra civil no va ser res més que un drama rural, l'enfrontament a canonades entre Manelic i Sebastià, el pastor i l'“amo de tot” de Terra Baixa? O una Bernarda Alba. Sabem que és la guerra perquè els homes van vestits de soldats. No hi surt cap combat. Potser per pudor: es pot filmar la guerra sense haver viscut una guerra?

Jo em vaig quedar molt tranquil perquè no entrava en els meus càlculs escriure novel·les, però Joaquim Casas, que també era periodista i havia lluitat al front, va afegir: “Per escriure als diaris, també.”