Veritat incerta

No he vist encara l'adaptació d'Incerta glòria dirigida per Agustí Villaronga, que, en general, ha rebut bones crítiques (que sobretot valoren el fet que el cineasta ha dut la novel·la de Joan Sales cap al seu món de passions primàries i tèrboles) i tota mena de comentaris favorables, a més de tenir una excel·lent recaptació en taquilla durant els primers dies de la seva projecció en sales comercials catalanes: enhorabona, doncs, a la productora. Aniré a veure-la, sens dubte, perquè és un deure. No puc parlar del film, evidentment, però escric aquest article a propòsit d'haver llegit comentaris que afirmen que finalment hi ha una pel·lícula que, a partir de la novel·la de Sales, diu la veritat sobre la guerra civil espanyola: una veritat sense maniqueismes, de manera que no hi ha bons ni dolents, i a través de la qual s'evidencien les mentides (tant les d'un bàndol com de l'altre) que van dur tantes persones a la mort, a la violència, al fanatisme, a treure el pitjor d'elles mateixes seguint l'instint de supervivència. També les mentides (insisteixo que tants les d'uns com dels altres) sobre la guerra civil. Recorden que el mateix Sales va dir que les mentides d'uns (els franquistes) van ser substituïdes per les dels altres. La veritat, doncs? No serà una veritat? La veritat de Sales. No discutiré la seva part de veritat. Ni tampoc el fet que, ho sabem, alguns d'aquells aplegats i barallats en el bàndol republicà van cometre actes terribles. Però aquesta “veritat” pot inspirar un discurs que no és precisament nou: tant uns com altres van ser víctimes i botxins; tots van patir i van provocar sofriment. És el discurs que tot ho iguala, que tant concedeix raons com en treu a uns i altres, que també afirma que hi havia en disputa ideologies igualment totalitàries. Sí, la guerra és un infern, però, encara que sembli increïble, no sé si encara cal recordar que, pel que fa a la civil espanyola, n'hi va haver uns que van originar-lo i que van mantenir-lo durant un llarg temps. O això no és veritat?

De set en set

No he vist encara l'adaptació d'Incerta glòria dirigida per Agustí Villaronga, que, en general, ha rebut bones crítiques (que sobretot valoren el fet que el cineasta ha dut la novel·la de Joan Sales cap al seu món de passions primàries i tèrboles) i tota mena de comentaris favorables, a més de tenir una excel·lent recaptació en taquilla durant els primers dies de la seva projecció en sales comercials catalanes: enhorabona, doncs, a la productora. Aniré a veure-la, sens dubte, perquè és un deure. No puc parlar del film, evidentment, però escric aquest article a propòsit d'haver llegit comentaris que afirmen que finalment hi ha una pel·lícula que, a partir de la novel·la de Sales, diu la veritat sobre la guerra civil espanyola: una veritat sense maniqueismes, de manera que no hi ha bons ni dolents, i a través de la qual s'evidencien les mentides (tant les d'un bàndol com de l'altre) que van dur tantes persones a la mort, a la violència, al fanatisme, a treure el pitjor d'elles mateixes seguint l'instint de supervivència. També les mentides (insisteixo que tants les d'uns com dels altres) sobre la guerra civil. Recorden que el mateix Sales va dir que les mentides d'uns (els franquistes) van ser substituïdes per les dels altres. La veritat, doncs? No serà una veritat? La veritat de Sales. No discutiré la seva part de veritat. Ni tampoc el fet que, ho sabem, alguns d'aquells aplegats i barallats en el bàndol republicà van cometre actes terribles. Però aquesta “veritat” pot inspirar un discurs que no és precisament nou: tant uns com altres van ser víctimes i botxins; tots van patir i van provocar sofriment. És el discurs que tot ho iguala, que tant concedeix raons com en treu a uns i altres, que també afirma que hi havia en disputa ideologies igualment totalitàries. Sí, la guerra és un infern, però, encara que sembli increïble, no sé si encara cal recordar que, pel que fa a la civil espanyola, n'hi va haver uns que van originar-lo i que van mantenir-lo durant un llarg temps. O això no és veritat?