Un mal negoci per a tothom
Fracassada la Constitució que va ser rebutjada per una part significativa de la ciutadania, la Unió Europea va establir el Tractat de Lisboa per donar-se el caràcter jurídic imprescindible a l'hora de signar acords internacionals. És en virtut d'aquest tractat que la Gran Bretanya acaba d'activar la seva sortida, en aplicació del famós article 50. El millor resum que se n'ha fet, d'aquest article, és el que irònicament el defineix com “un article pensat perquè ningú amb dos dits de seny l'apliqui”. Per això l'escenari que s'ha obert és insòlit i el desenllaç, incert.
El govern britànic ha impulsat el ‘Brexit' a contracor, conscient que el compliment del resultat del referèndum l'aboca a un procés de negociació en el qual assumeix un paper afeblit. La primera ministra, Theresa May, ha afirmat públicament que no creu que la UE intenti castigar els britànics per haver decidit divorciar-se'n, però a la pràctica haurà de ser la Comissió Europea la que fixi la factura econòmica que reclamarà i que diverses fonts ja xifren en uns seixanta mil milions d'euros. Per la banda comunitària, però, tampoc es tractarà d'una negociació còmoda perquè la balança d'exportacions és favorable al Regne Unit i a ningú li interessa un mal epíleg. Per aquest motiu ambdues parts s'han donat dos generosos anys de coll abans de donar per acabades les converses. És possible que durant aquest procés les posicions s'acostin per buscar una solució intermèdia, però de moment la duresa exhibida per May no deixa espai per a l'optimisme. Entre les seves prioritats hi ha la restricció del flux migratori, encara que li costi un preu car. El problema és que els ciutadans van decidir el ‘Brexit' en referèndum però no van decidir en quins termes s'aplicaria.
