Cruyff, al pedestal

La place des Mousquetaires, al cor mateix de Roland Garros, a París, és un indret deliciós que fusiona passat, present i futur. Allà les estàtues de Jean Borotra, Henri Cochet, René Lacoste i Jacques Brugnon recorden la gesta que van protagonitzar el 1927 arrencant la copa Davis del monopoli anglosaxó que fins llavors havien imposat americans, anglesos i australians. Camí d'un segle després, al voltant dels quatre mosqueters Roland Garros s'ha convertit en el millor torneig de tennis del món i França ha conquerit vuit copes més. Em ve al cap aquesta història quan el Barça anuncia que Johan Cruyff tindrà una estàtua al Camp Nou –com Kubala–, un carrer a tocar de l'estadi i donarà nom al nou Miniestadi de la Ciutat Esportiva. És evident. Sempre hi haurà un abans i un després de J.C. al Barça i també al futbol. El 0-5 del Bernabéu, la lliga després de 14 anys de coma franquista, la primera copa d'Europa... ell va convertir l'impossible en realitat. Però no només va portar peixos, sinó que va ensenyar l'art de la pesca i va aconseguir que el barcelonisme canviés pors, complexos i depressió per l'ambició, l'optimisme i l'autoestima. Va agafar una esplèndida nau sense rumb i a mercè dels elements i li va regalar un nord, un full de ruta i velocitat de creuer. Li va obrir les portes del futur. És important, doncs, que la memòria estigui a l'altura de les conquestes. Però aquesta branca no ens ha d'impedir veure que el millor dels homenatges no serà veure Cruyff sobre un pedestal (que també), sinó veure'l en cada partit del Barça, des del benjamí fins al primer equip. Seguir cultivant i alimentant aquesta identitat, que fa del Barça un club singular, una referència per a la resta i una fàbrica de somnis en blau i grana. La petjada de Johan Cruyff al Barça és la d'un geni, un líder autèntic, que va canviar les coses i les va millorar exponencialment. Al final la història posa tothom al lloc que es mereix. A Cruyff el dignificarà i als que van voler expulsar-lo del club els degradarà. Per això és just reconèixer l'esforç dels actuals dirigents per tancar aquesta ferida absurda, fins i tot per damunt de la seva distància personal. Més val tard que mai.