Un dia tenim el reconeixement explícit davant la comissió d’investigació de l’operació Catalunya dels patriòtics càrrecs policials i d’Interior implicats; un altre, les documentades revelacions de mitjans catalans com El Món o RAC1, que han destapat la delinqüència de claveguera; un altre, la patètica necessitat de negar-ho tot de bestioles de la política com Sánchez Camacho, Cospedal, Fernández Díaz o Rajoy; o l’ofesa confessió parlamentària de la ministra d’espies i militars (Robles), i per damunt de tot la complicitat general... Lliçó? La guerra bruta de l’Estat espanyol contra la possibilitat que Catalunya avanci per trencar el lligam imperial amb Espanya i convertir-se en un Estat és una llei no escrita, de rang superior a tot, normes, constitucions, drets humans o principis bàsics de convivència. Ha quedat demostrat que el compliment d’aquest manament superior eximeix de respectar la llibertat aliena, l’estat de dret i la democràcia. Permet oblidar la humanitat de l’altre i fer ús de qualsevol grau de violència que es consideri necessari o útil contra ell, com ara la brutalitat policial contra urnes, paperetes i la resistència passiva de ciutadans indefensos. Disculpa oblidar del tot els principis, raons o ideologies que practiques i defenses en nom d’un bé subjectivament superior. Espanya no està disposada a negociar la llibertat de Catalunya, ni tan sols un estatus específic de semillibertat que li permetés viure i funcionar amb autonomia real. L’únic estatus que admet és la submissió i la dependència, garantir el 20% de l’economia espanyola que aporta Catalunya, mantenir l’espoli fiscal que permet a l’Estat pagar la seva despesa i la cohesió territorial i despersonalitzar el territori per assimilar-lo políticament i culturalment. El tracte és molt clar, plata o plom, i no té sigles ni colors polítics. És igual en democràcia que en dictadura. I hi ha centenars de milers de cavalls de troia disposats a obeir-lo i fer-lo respectar ja sigui per acció o per omissió. I si el món ens mira serà com a espectador de primera fila i res més. Si Catalunya vol res diferent, ja s’ho farà. I ho farà. Però per arribar més lluny haurà de tenir en compte els fets.