La demòtica de Xirinacs

Demòtica –del grec demos, ‘el poble', ‘el comú'– és una paraula que Lluís Maria Xiri­nacs reha­bi­lita per apli­car-la a la força, pen­sa­ments i acci­ons del poble o del comú, després de més de dos segles en desús.

Xiri­nacs, home demòtic més que polític, va dedi­car bona part de la seva vida a pro­cu­rar que el poble català recu­perés la seva consciència indi­vi­dual (l'ànima o força inte­rior que es mani­festa en sen­ti­ment, emoció, intuïció, ins­pi­ració i pot arri­bar a ser experiència mística) i la consciència col·lec­tiva o naci­o­nal (una ener­gia que aflora) per fer una vida vera­ment democràtica/govern del poble i per recu­pe­rar la seva dimensió comu­nitària.

La política i les ciu­tats estat apa­re­gue­ren per con­veniència econòmica o de defensa del poble. Les naci­ons pac­ta­ren, ofi­ci­al­ment, una unió con­fe­de­ral entre elles i es dota­ren d'un estat, una auto­ri­tat con­junta per damunt de la volun­tat popu­lar o demòtica, que abans no feia falta. La política va fago­ci­tar la demòtica durant la Il·lus­tració quan s'imposa com a model social i edu­ca­tiu el prin­cipi de no-con­tra­dicció: si una cosa és veri­tat la seva contrària és falsa. Un para­digma auto­ri­tari i pira­mi­dal que obliga tot­hom a pen­sar, sen­tir, i obrar obeint d'acord amb qui mana; i a eli­mi­nar l'opo­sició i les con­tra­dic­ci­ons. En con­seqüència, s'estén l'anti­política que fa patir el poble. Per res­ta­blir la demòtica, Xiri­nacs aposta per expan­dir el prin­cipi de sí-con­tra­dicció, on afir­mar una cosa no com­porta negar la contrària, perquè si l'accepta la com­ple­menta men­tre que si la des­carta, la pot com­ba­tre.

No us ha pas­sat que teniu inqui­e­tuds soci­als, que inten­teu par­ti­ci­par cons­tant­ment en els afers col·lec­tius del dia a dia, amb ànsies de millo­rar el pre­sent i el futur sense per­dre de vista allò que volem pre­ser­var, i de no repe­tir erra­des... i que tot això no encaixa en la política repre­sen­ta­tiva?

Des­co­brim que més que vocació de polítics, repre­sen­ta­tiva de la volun­tat popu­lar, tenim vocació demòtica, de seguir empe­nyent, colze amb colze, des del barri, des de la pròpia loca­li­tat, des de la comarca, des de la nació... per esde­ve­nir veri­ta­ble­ment humans. Per asso­lir els objec­tius d'una vida digna per a nosal­tres i col·labo­rar per fer pos­si­ble aquesta dig­ni­tat per a tots els pobles del pla­neta.

La vocació política sig­ni­fica volun­tat d'estar al ser­vei del poble amb tot el que repre­senta, men­tre que engan­xar-se a la pol­trona seria l'anti­política.

La interacció entre política i demòtica ha de ser cons­tant. Els repre­sen­tants, de cada temps i lloc, no han de per­dre de vista el poble i el poble ha de man­te­nir la força i empènyer més i més. Només així farem rea­li­tat la vera democràcia que per moments gau­dim, però que gai­rebé sem­pre enyo­rem.