La demòtica de Xirinacs

Demòtica –del grec demos, ‘el poble', ‘el comú'– és una paraula que Lluís Maria Xirinacs rehabilita per aplicar-la a la força, pensaments i accions del poble o del comú, després de més de dos segles en desús.

Xirinacs, home demòtic més que polític, va dedicar bona part de la seva vida a procurar que el poble català recuperés la seva consciència individual (l'ànima o força interior que es manifesta en sentiment, emoció, intuïció, inspiració i pot arribar a ser experiència mística) i la consciència col·lectiva o nacional (una energia que aflora) per fer una vida verament democràtica/govern del poble i per recuperar la seva dimensió comunitària.

La política i les ciutats estat aparegueren per conveniència econòmica o de defensa del poble. Les nacions pactaren, oficialment, una unió confederal entre elles i es dotaren d'un estat, una autoritat conjunta per damunt de la voluntat popular o demòtica, que abans no feia falta. La política va fagocitar la demòtica durant la Il·lustració quan s'imposa com a model social i educatiu el principi de no-contradicció: si una cosa és veritat la seva contrària és falsa. Un paradigma autoritari i piramidal que obliga tothom a pensar, sentir, i obrar obeint d'acord amb qui mana; i a eliminar l'oposició i les contradiccions. En conseqüència, s'estén l'antipolítica que fa patir el poble. Per restablir la demòtica, Xirinacs aposta per expandir el principi de sí-contradicció, on afirmar una cosa no comporta negar la contrària, perquè si l'accepta la complementa mentre que si la descarta, la pot combatre.

No us ha passat que teniu inquietuds socials, que intenteu participar constantment en els afers col·lectius del dia a dia, amb ànsies de millorar el present i el futur sense perdre de vista allò que volem preservar, i de no repetir errades... i que tot això no encaixa en la política representativa?

Descobrim que més que vocació de polítics, representativa de la voluntat popular, tenim vocació demòtica, de seguir empenyent, colze amb colze, des del barri, des de la pròpia localitat, des de la comarca, des de la nació... per esdevenir veritablement humans. Per assolir els objectius d'una vida digna per a nosaltres i col·laborar per fer possible aquesta dignitat per a tots els pobles del planeta.

La vocació política significa voluntat d'estar al servei del poble amb tot el que representa, mentre que enganxar-se a la poltrona seria l'antipolítica.

La interacció entre política i demòtica ha de ser constant. Els representants, de cada temps i lloc, no han de perdre de vista el poble i el poble ha de mantenir la força i empènyer més i més. Només així farem realitat la vera democràcia que per moments gaudim, però que gairebé sempre enyorem.