Vuits i nous
La llesca del nord
Aleix Renyé, el nostre home a la Catalunya Nord, acaba de publicar La llesqueta del septentrió, un llibre on explica el territori que domina vitalment i informativament. No m'havia fixat mai que la Catalunya Nord, o la Catalunya del Nord, o la Catalunya Fundacional, o com se n'hagi de dir, tingués la forma d'una llesca de pa. La hi té. La crosta dibuixa la costa i les dues “fronteres”, l'espanyola i la francesa o occitana, i a la molla se situen les comarques que la conformen: el Rosselló, el Conflent, l'Alta Cerdanya, la Fenolleda, el Capcir i el Vallespir. L'Alta Cerdanya és “alta” només perquè està separada de manera no natural de la Cerdanya del Principat. La Fenolleda i el Capcir occitanegen. O m'ho sembla. O així ho tinc entès. Amb la Catalunya Nord res no és segur i tot és una mica confús. Després de la lectura del llibre, la confusió se m'ha accentuat. No és una crítica, al contrari. Els llibres han de reflectir les coses com són, i a la Catalunya Nord o del Nord són complicades, si més no per a nosaltres. Per als francesos i els espanyols són senzillíssimes: la Catalunya Nord o del Nord és França i no se'n parli més. Insisteixo en el del. Alguns defensen Catalunya Nord i uns altres del Nord. Si la discussió lingüística s'acabés aquí, rai... Però hi ha l'altra. Com ens hem de presentar els catalans del Sud en aquelles terres? Aleix Renyé planteja les alternatives, i totes són dolentes. Si ho fem parlant en català esperant que els nadius ens contestin d'igual forma, malament: només ens entendrà el cinquanta per cent de la població, la qual no ens respondrà en català perquè té molt interioritzat que és un idioma reservat a l'àmbit familiar. Si ho fem en francès, també malament. El nostre francès o és avariat o és “parisenc”, i d'una manera o altra ens delata. I si ho fem en espanyol? La comprensió serà més possible perquè els dependents dels comerços l'aprenen per satisfer els clients del sud que compren formatges, considerats tots espanyols ni que siguin de Figueres. Quina actitud comunicativa ens queda? Emmudir? Limitar-nos a admirar el paisatge? Assenyalar el formatge amb el dit? De moment, llegir el llibre d'en Renyé, que il·lumina la complexitat. “Vualà”, que diu ell.
Els catalans del crostó meridional sempre anem a la llesqueta del septentrió volent alliçonar: nosaltres sí que parlem el català correcte. Se'ns en riuen. No ens n'adonem, però el nostre és un català tan castellanitzat com afrancesat notem el seu. Miren TV3 i no entenen res. Una mica d'humilitat. El “bressol de Catalunya” no es localitza a Ripoll, com diu l'eslògan d'un país escindit, sinó al llogarret del Conflent on va néixer “el comte de Rià, mon fundador”, el fundador de Catalunya, com recordava mossèn Cinto, que va dedicar Canigó “als catalans de França”.