La llesca del nord

Aleix Renyé, el nos­tre home a la Cata­lu­nya Nord, acaba de publi­car La lles­queta del sep­ten­trió, un lli­bre on explica el ter­ri­tori que domina vital­ment i infor­ma­ti­va­ment. No m'havia fixat mai que la Cata­lu­nya Nord, o la Cata­lu­nya del Nord, o la Cata­lu­nya Fun­da­ci­o­nal, o com se n'hagi de dir, tingués la forma d'una llesca de pa. La hi té. La crosta dibuixa la costa i les dues “fron­te­res”, l'espa­nyola i la fran­cesa o occi­tana, i a la molla se situen les comar­ques que la con­for­men: el Ros­selló, el Con­flent, l'Alta Cer­da­nya, la Feno­lleda, el Cap­cir i el Valles­pir. L'Alta Cer­da­nya és “alta” només perquè està sepa­rada de manera no natu­ral de la Cer­da­nya del Prin­ci­pat. La Feno­lleda i el Cap­cir occi­ta­ne­gen. O m'ho sem­bla. O així ho tinc entès. Amb la Cata­lu­nya Nord res no és segur i tot és una mica confús. Després de la lec­tura del lli­bre, la con­fusió se m'ha accen­tuat. No és una crítica, al con­trari. Els lli­bres han de reflec­tir les coses com són, i a la Cata­lu­nya Nord o del Nord són com­pli­ca­des, si més no per a nosal­tres. Per als fran­ce­sos i els espa­nyols són sen­zillíssi­mes: la Cata­lu­nya Nord o del Nord és França i no se'n parli més. Insis­teixo en el del. Alguns defen­sen Cata­lu­nya Nord i uns altres del Nord. Si la dis­cussió lingüística s'acabés aquí, rai... Però hi ha l'altra. Com ens hem de pre­sen­tar els cata­lans del Sud en aque­lles ter­res? Aleix Renyé plan­teja les alter­na­ti­ves, i totes són dolen­tes. Si ho fem par­lant en català espe­rant que els nadius ens con­tes­tin d'igual forma, mala­ment: només ens entendrà el cin­quanta per cent de la població, la qual no ens res­pondrà en català perquè té molt inte­ri­o­rit­zat que és un idi­oma reser­vat a l'àmbit fami­liar. Si ho fem en francès, també mala­ment. El nos­tre francès o és ava­riat o és “pari­senc”, i d'una manera o altra ens delata. I si ho fem en espa­nyol? La com­prensió serà més pos­si­ble perquè els depen­dents dels comerços l'apre­nen per satis­fer els cli­ents del sud que com­pren for­mat­ges, con­si­de­rats tots espa­nyols ni que siguin de Figue­res. Quina acti­tud comu­ni­ca­tiva ens queda? Emmu­dir? Limi­tar-nos a admi­rar el pai­satge? Asse­nya­lar el for­matge amb el dit? De moment, lle­gir el lli­bre d'en Renyé, que il·lumina la com­ple­xi­tat. “Vualà”, que diu ell.

Els cata­lans del crostó meri­di­o­nal sem­pre anem a la lles­queta del sep­ten­trió volent alliçonar: nosal­tres sí que par­lem el català cor­recte. Se'ns en riuen. No ens n'ado­nem, però el nos­tre és un català tan cas­te­lla­nit­zat com afran­ce­sat notem el seu. Miren TV3 i no ente­nen res. Una mica d'humi­li­tat. El “bres­sol de Cata­lu­nya” no es loca­litza a Ripoll, com diu l'eslògan d'un país escin­dit, sinó al llo­gar­ret del Con­flent on va néixer “el comte de Rià, mon fun­da­dor”, el fun­da­dor de Cata­lu­nya, com recor­dava mossèn Cinto, que va dedi­car Canigó “als cata­lans de França”.