El Twitter i Trump

Trump, en una recent entrevista al Financial Times, confessava que no seria president sense les xarxes socials. I alguna raó deu tenir, és clar. Tanmateix, aquest fet no pot entendre's al marge d'altres moviments soterranis tan o més importants. Assenyalem-ne alguns:

La bona premsa de les #fakenews. Per al populisme, la veritat i el raonament són eines de l'elit per tal de consolidar la seva posició de privilegi. La mentida, la tergiversació o l'insult són les eines dels pobres per tal de fer trontollar el sistema. Com s'ha observat, els seguidors de Trump a les xarxes són gairebé immunes a les notícies que arriben del bàndol demòcrata. I com bé coneix l'ideòleg del trumpisme, Steve Bannon, el que cal és alimentar i tensar la base de suport. Tant és el que diguin els mitjans liberals. Els votants poden ser traïts, Trump pot ser engolit pel sistema, però el sentiment de ser perjudicats per una conxorxa mediàtica per part dels poderosos seguirà existint.

Una societat cada cop més polaritzada. La tendència del votant nord-americà a anar-se'n cap els extrems fa temps que està anunciada. I aquest és un fenomen nou i global a Occident. Dir que el partit republicà està trencat és quelcom conegut des de l'ascens de Gingrich i el Tea Party. La derrota de Clinton només pot entendre's des de l'auge de Trump i Sanders, els candidats antisistema. França segueix el mateix patró. Melenchon, el candidat de l'esquerra alternativa, a dia d'avui no només avança Hamon, del PSF, sinó que pugna per situar-se en la primera filera de la cursa que, fins ara, lideren amb discursos anti-establishment Macron i Le Pen. En clau espanyola, el discurs anti-elit de Pedro Sánchez sembla més d'acord amb els temps que no pas el sentimentalisme ranci de Susana Díaz. A Iceta no cal que li ho expliquem.

La Propaganda 3.0 és el nou tot s'hi val dels temps digitals. Com la base demòcrata va ser desmotivada en les darreres eleccions, amb suport rus i gràcies a trols cibernètics, és ja una estratègia de manual per a futures campanyes electorals. El mitjà de la propaganda 3.0 és una barreja de big data, classificació dels perfils ideològics a internet i guerra cognitiva finançada per milionaris compromesos ideològicament. Així, Cambridge Analytica disposa ja de cinc mil tipus de dades de 220 milions d'americans, un 69% de la seva població. Amb 150 likes de Facebook poden arribar a conèixer-te millor que la teva dona. Amb 300, millor que tu mateix. No es tracta de bombardejar amb propaganda tothom, només aquells que oscil·len i allà on poden condicionar un resultat. El Brexit i Trump són dues mostres recents del seu funcionament. En definitiva, en l'era de la postveritat qui guanya no és la veritat ni la comprovació dels fets, sinó el poder i la propaganda. I sense atacar d'arrel la manipulació digital, la democràcia, de moment, és la que en surt més malparada.