Full de ruta
Les víctimes de la guerra
Si ara esclatés la guerra del Vietnam, segurament els Estats Units la guanyarien. La victòria dels vietnamites va anar precedida d'una transparència informativa inèdita, que va acabar generant una massiva mobilització ciutadana al país de les barres i les estrelles en contra de la intervenció militar i una desmoralització generalitzada a les tropes desplaçades al front asiàtic. Els periodistes van poder treballar barrejats entre els soldats i denunciar d'aquesta manera el terror que els suposats salvadors infligien a la indefensa població civil.
Ara, naturalment, tot això seria diferent. No pas perquè les guerres hagin canviat o els botxins s'hagin civilitzat, sinó perquè el periodisme ha après l'elevat preu que es pot pagar si mires pel forat del pany. L'exemple més clar el tindríem en José Couso, el càmera assassinat fa catorze anys a la guerra de l'Iraq patrocinada per George Bush i per José María Aznar. A partir d'aquella baixa provocada amb total impunitat per un tanc aliat, l'ofici de corresponsal de guerra va experimentar una transformació gens subtil i ben comprensible. Per això, pel que fa a les decisions del déu Mart, ja no ens assabentem de gairebé res. Sabem que avions destructors s'enlairen de bases espanyoles però ningú ens avisa ni ens consulta. Segons la propaganda dels russos, l'exèrcit sirià no va emprar armament químic en el bombardeig d'Idlib i la resposta dels Estats Units contra la base de Xairat gairebé no va causar desperfectes. Segons la propaganda dels nord-americans, en canvi, és clar que el règim de Baixar al-Assad gasta gas sarín contravenint als acords internacionals i la punitiva pluja de tomahawks ordenada per Trump ha inutilitzat el vint per cent de la força aèria siriana. La guerra freda es torna a reescalfar al microones de la desinformació i no hi ha manera de saber a quin bàndol es troba la veritat. Sabem, això sí, que, tal com va deixar escrit Plató, només els morts han vist de debò el final de la guerra.