opinió
L'esperit Ernest Lluch
El president de la Generalitat, recuperant oportunament l'esperit de Lluch, va aprofitar Maià per reivindicar el constitucionalisme útil, que acull i no rebutja, per defensar l'Estatut d'Autonomia vigent, avalat pel poble de Catalunya i aprovat pel Congrés dels Diputats, que atorga el màxim autogovern de la història a la nostra nació
Tornar a Maià de Montcal (al cementiri on està enterrat) és tornar a l'Ernest Lluch. Ja fa nou anys del dia del seu assassinat per part d'ETA. És un acte íntim convocat pel PSC de Girona, però que, més enllà de l'enyorança, el record i la tristesa, cada any ens permet recuperar el seu esperit.
L'any passat Patxi López, actual lehendakari, va fer a Maià la seva promesa per a la governança d'Euskadi i per aconseguir la pau recordant-lo a ell, que va intentar-ho com ningú fins a la seva mort.
Aquest any, entre els xifrers del cementiri de Maià, de nou l'esperit de l'Ernest va permetre crear l'espai per avançar en les prioritats actuals.
Segur que ell, com sempre, avui davant la crisi econòmica i institucional, davant de la necessitat de regeneració de la societat, de compartir els valors, diria paraules clares que sempre semblaven noves, profundes, que feien pensar i actuar.
La personalitat de l'Ernest Lluch és testimoni pels reptes de l'avui.
Davant de la superficialitat, ell conreava el rigor des de la vocació científica, barrejant sempre economia i societat.
Davant de la desafecció, ell promovia el diàleg, el compromís, la passió, el treball i la comunicació.
Davant de l'exercici de la política des de la distància, ell apostava per la proximitat, per més municipalisme, per l'austeritat, la humilitat, la cordialitat i el sentit positiu de la ironia i l'humor.
L'Ernest era un home lliure, en pau amb si mateix i amb els altres, que deia i feia el que pensava, i per això potser el varen assassinar.
Política exigent i ètica
Ens hauria recomanat tirar endavant, que entre demòcrates no hi ha enemics sinó adversaris, i qui tria el camí de l'enemic (a Espanya, a Catalunya, al món) devalua les arrels de la democràcia i genera desafecció. Davant la crisi i les crisis, cal més democràcia, no menys política, sinó millor política exigent i ètica. Hi ha lobbies menys democràtics, encara que legítims, que poden usurpar en part el poder polític davant la debilitat i la falta de credibilitat dels partits.
El president de la Generalitat, recuperant oportunament l'esperit de Lluch, va aprofitar Maià per reivindicar el constitucionalisme útil, que acull i no rebutja, per defensar l'Estatut d'Autonomia vigent, avalat pel poble de Catalunya i aprovat pel Congrés dels Diputats, que atorga el màxim autogovern de la història a la nostra nació.
La sentència del TC
De manera clara, alerta que la sentència del Tribunal Constitucional, que a més arriba amb un tribunal deslegitimat, tard i amb constants filtracions, no pot torçar l'autogovern volgut pels catalans i catalanes, que aposta per l'encaix Catalunya-Espanya, trenta anys després.
Si el Constitucional retalla les parts fonamentals de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, el problema no és de Catalunya, només, és d'Espanya, i tindríem un conflicte no només judicial sinó polític i social.
Ara no cal oblidar que qui interposa el recurs és el Partit Popular, que aprova estatuts molt similars a Andalusia, València i, més recentment, a Extremadura. El pecat original és, doncs, del Partit Popular, que per créixer electoralment fora de Catalunya aixeca baixes passions contra Catalunya.
Reclamar retirar el recurs o resoldre la sentència és el mínim que podem expressar i evocar a l'esperit des del constitucionalisme útil de l'Ernest Lluch.
L'Ernest Lluch «il·lustrat», com a home d'idees, però també d'acció, compromís, diàleg i esperança, ens marca el camí.
