Els últims toreros

El taxista –a la Dia­go­nal, fa una set­mana– era ama­ble i molt pro­fes­si­o­nal, com la majo­ria dels seus com­panys a la capi­tal cata­lana (i que els que s'afer­ren als tòpics que diuen el con­trari s'hi fotin fulles). Em va expli­car un nou pro­blema amb què s'han d'enca­rar els tre­ba­lla­dors del seu ram: l'acti­tud agres­siva d'un cert tipus d'exe­cu­tiu madri­leny que arriba al Prin­ci­pat o bé amb el pont aeri o bé amb l'AVE. Són, segons el taxista esmen­tat, homes encor­ba­tats i visi­ble­ment aca­ba­lats, “com els paios que veus a la llotja del Ber­nabéu”. Em va donar un exem­ple del pro­blema: no fa gaire, un taxista jove i cas­te­lla­no­par­lant – a qui li agrada escol­tar RAC 1 – va reco­llir un d'aquests cli­ents a l'aero­port. Tan bon punt el senyor hagués pujat al cotxe, va sen­tir com la ràdio xer­rava en català i va començar a acu­sar el con­duc­tor de ser un “inde­pen­den­tista de merda” tot afe­gint que “ja no es pot venir a Cata­lu­nya sense que t'impo­sin el català”. El con­duc­tor, en aquest cas, va dema­nar al cli­ent que baixés del vehi­cle imme­di­a­ta­ment. El taxista amb qui vaig par­lar jo, em va asse­gu­rar que des de fa pocs anys, cada cop més, aquests madri­lenys fol­gats i al·lèrgics a tot allò català pugen als taxis bus­cant brega i és clar que no se'ls pot dir a tots que fumin el camp. Per això, molts taxis­tes bar­ce­lo­nins ja els han posat el sobre­nom de mule­tes; perquè, em va acla­rir el meu inter­lo­cu­tor, “s'han de tore­jar”. Que els amants de la sang pren­guin nota: la fiesta naci­o­nal ha tor­nat a Cata­lu­nya.