Full de ruta
Pura ficció
Allò que el PSOE va encongir amb les seves polítiques de dretes, el PSC ho va dividir amb les seves renúncies nacionals. Després d'una quarantena d'anys interpretant el paper de partit sobirà, li ha tocat –com a tots– treure's la careta, mostrar les prioritats i reconèixer-se com la federació catalana del PSOE que és. Els qui bramen que el procés sobiranista divideix la societat menteixen. La societat està dividida en tota mena de qüestions, també en la nacional, i les diferències es resolen amb democràcia. Una de les grans virtuts del procés és obligar els partits polítics a definir-se, a abandonar l'ambigüitat calculada, a deixar de mentir als ciutadans en una qüestió essencial com és el dret de Catalunya a separar-se d'Espanya i és el seu projecte de futur per als catalans davant d'aquesta cruïlla històrica. El PSC ha tancat files amb Espanya i ho ha pagat perdent la part del partit i de l'electorat que prioritza Catalunya. El nou partit liderat per Xavier Domènech i Ada Colau emergeix de forma natural per ocupar aquest espai que PSOE-PSC han deixat orfe. El problema és que no només pretén heretar l'espai catalanista d'esquerres, sinó també l'ambigüitat calculada que permeti no renunciar ni als federalistes ni als independentistes. L'exemple més clar és rescatar el concepte de l'Espanya plurinacional, i no perquè l'expresident Zapatero ja l'hagués proclamat en va fa deu anys abans de convertir-se en membre del Consell d'Estat, sinó perquè el va proclamar en el desert d'una Espanya que no s'hi reconeix. El mateix concepte d'Espanya va en la direcció contrària i la seva tradició secular n'és la prova. Podríem preguntar-nos a què juga un partit quan suggereix una república borbònica, que és el que seria una república catalana sense estat dins una monarquia espanyola que no es qüestiona; o d'unes sobiranies “plenes” i alhora “compartides”..., però n'hi ha prou de preguntar-se si es pot defensar un projecte nacional per a Catalunya basant-se en una mentida o, si ho prefereixen, en una Espanya imaginària que no és l'Espanya de sempre, la coneguda, la real.
