Confiances

La sequera de notícies en períodes de vacances fa que posem el focus damunt de detalls que generalment passarien desapercebuts i convertim en polèmiques grosses episodis que no passarien de simples discrepàncies en la voràgine del dia a dia en qualsevol altre moment. I això és el que ha passat aquest dies; s'ha generat la percepció d'enfrontament entre sobiranistes pels preparatius del referèndum quan, en realitat, no està passant res que no sigui habitual: s'acosta el moment de la veritat i cal passar de la poesia a la prosa; comprar urnes, contractar proveïdors, signar ordres perquè puguin tirar endavant els preparatius tècnics, i això per força genera nervis. I més quan s'ha de fer amb tot un aparell de l'Estat i la seva fal·lera inhabilitadora en contra.

Això no vol dir que trontolli la convicció dels membres del govern, ni dels partits que el formen. Diria que arribats a aquest punt ningú pot qüestionar la voluntat inequívoca del govern Puigdemont-Junqueras d'arribar fins al final, assumint-ne les conseqüències i acceptant que el referèndum s'haurà de convocar fora de la legalitat espanyola; han donat proves de sobres d'aquesta convicció. Intentar sembrar dubtes forma part de la vella estratègia del “divide y vencerás”, i no s'ha de caure a la trampa: ara el que cal és que hi hagi màxima confiança entre representants públics, entre funcionaris i institucions, i entre institucions i ciutadania. Sense una sòlida xarxa de confiances, serà difícil arribar fins al final.

A les portes de les eleccions del 27 de setembre de 2015 hi va haver un gran clam per la unitat. Fins al punt que aquest clam va acabar impulsant la coalició electoral Junts pel Sí, que va generar una onada d'il·lusió i va obtenir uns bons resultats a les urnes. Però la unitat que de debò és important és la unitat d'acció política, més que no pas la unitat de llistes electorals, ara que toca prendre decisions difícils és quan la cohesió és fonamental. Com més siguem i més units, més forts i més difícil serà tombar-nos.