Successions

La reforma de l'impost de suc­ces­si­ons està pro­vo­cant entre els par­tits cata­lans un estira-i-arronsa amb la corda de la demagògia. Els par­tits que hi són més favo­ra­bles han ini­ciat una ofen­siva popu­lista de cara a una gale­ria que sem­pre aplau­deix la dis­mi­nució dels impos­tos, siguin els que siguin. A l'altre cos­tat hi ha aquells que apli­quen l'ortodòxia pseu­do­pro­gres­sista més tro­nada per dir que aquesta rebaixa bene­fi­cia els rics, com si en aquest país això d'here­tar fos una cosa només de rics. Tots ple­gats tenen part de raó. Perquè, per una banda, l'actual sis­tema impo­si­tiu a qui afecta no és pas els rics, que al cap i a la fi poden esquit­xar pre­ci­sa­ment perquè són rics, sinó les famílies que inten­ten cons­truir un petit patri­moni fami­liar a costa de fer-se un fart de tre­ba­llar. I de l'altra banda, és cert que supri­mir o reduir al mínim l'impost repre­senta una bona picos­sada que dei­xarà d'ingres­sar una admi­nis­tració pública ja prou cas­ti­gada per la crisi i l'espoli fis­cal. Pro­ba­ble­ment la solució sigui el seny, una vir­tut que no ha sigut mai patri­moni ni de popu­lis­tes ni de dogmàtics.