Massa camins

Maig, el mes de les flors, la pluja, l'oli­vera, el blat i els san­fran­cis­cos a la fresca. A cada casa hi hau­ria d'haver una ampo­lla de vi bo i un far­cell de caca­uets. O alvo­cats. Agraïment, fru­ga­li­tat i humi­li­tat, li diu el mes­tre al petit sal­ta­martí. Ser pre­so­ner de la boca d'algú, sense jous ni cade­nes, només ser-ne, perquè vols i et fa lliure. Aug­men­tar la dosi, a poc a poc, com passa amb la trama dels bons lli­bres. No pene­dir-se d'obrir els ulls, d'aixe­car el cap, d'obrir les ales; des­can­sar poc, un dia de tant en tant, i lle­var-se amb la res­saca de la ple­ni­tud. El pri­vi­legi mutu, recorda-ho, sem­pre recíproc, de divi­dir riu­res i ulls de foc. Encen­dre i apa­gar el llum, i res­se­guir con­torns a les pal­pen­tes. Qui amb mans deli­ca­des agafa un llu­ert del mig de l'asfalt i l'acom­pa­nya a la paret segura perquè el dragó sobre­vis­qui, és tot cor i et vol viu. És un pou, un mar sen­cer, et queda a la retina, emmar­cat sense bam­bes i amb samar­reta. Sort del seu cap, per no per­dre el propi. I les ganes, com les pigues, les guar­dem sen­ce­res, ani­mals. Notes que t'escric, em saps el marc i la mirada que hi aplico. Ins­pi­rar amor, i rebre l'equi­va­lent, com l'imant i el metall de la cançó. Neces­si­tar-te lluny dels impe­ra­tius, cons­truir sense haver de picar pedra. Sor­tir al balcó i tras­lla­dar el ver­ti­gen de l'àtic al ver­ti­gen de l'estómac. Tot el que vivim ens aju­darà demà. Olo­rem roba vis­cuda i lle­pem l'embol­call del cara­mel de lli­mona. Massa gran, tens raó. Però ja ho diu el poeta Fran­cesc Gar­riga: “Massa camins han mort enlloc.”