Apostes

Si un vol sobreviure professionalment en la política ha d'estar fent càlcul polític de manera permanent, però està condemnat a presentar les seves decisions com una pura qüestió de principis. Ha de ser capaç de creure –fins i tot de bona fe– que hi ha una coincidència extraordinària entre el que li convé personalment i el que li convé al país. Suposo que els líders polítics són gent dotada d'aquesta rara habilitat. Arriba un moment que l'aposta personal en una determinada operació política es converteix en l'argument més sòlid per mantenir la fe en el principi. I tot, inexorablement, avança cap a resolucions pròpies de les cases d'apostes. Es tracta d'establir guanyadors i perdedors, pèrdues i guanys. Creix la pulsió ludòpata entre els líders polítics. Per no entrar en obvis exemples del nostre entorn, ens podem fixar en el que ha estat fent el partit conservador del Regne Unit darrerament. Comença la partida David Cameron. Jugada genial, pensa. Fem un referèndum a Escòcia apel·lant al principi de la voluntat democràtica que té, com a càlcul polític, la més que probable derrota dels independentistes que deixaria la qüestió resolta per unes quantes generacions. Amb més dificultats de les previstes, Cameron guanya i s'anima. Torna a jugar amb el Brexit: el mateix principi, però aquesta vegada amb el càlcul que sortiria reforçat com a líder i neutralitzaria el seu competidor Boris Johnson. Els que es creuen astuts, però, solen guanyar la primera aposta per perdre la segona. Li falla la jugada i la victòria dels defensors del Brexit l'obliga a plegar. Sense immutar-se, li agafa el relleu Teresa May, la més brillant defensora dels que feien campanya per quedar-se a Europa, que de cop esdevé guia i símbol de la sortida d'Europa. I, posats a fer, el càlcul polític li aconsella tornar a jugar com més aviat millor: convoca, per sorpresa, eleccions anticipades per consolidar la seva posició de líder dels conservadors. I tot, per descomptat, per donar sempre la veu al poble sobirà.