Assassins de Camprodon!

Vinga, ara toca fer el cor fort, que ja ha pas­sat el mes pre­cep­tiu de dol. El 18 de març, pels volts de Cam­pro­don, moria un ani­mal de granja. Diuen alguns interes­sats que el quisso d'un caçador es va colar al recinte del San­tu­a­rio Gaia (una fun­dació que recu­pera bèsties mal­trac­ta­des) i li va tocar el rebre a l'ove­lla Nadia, verge i pura. Si això és cert, fa trenta anys s'hau­ria solu­ci­o­nat amb una tro­bada entre el caçador i el pagès: “Tu, si que em sap greu, com ho arre­glem?” “Home, doncs, ara que ho dius, d'aquest xai n'hau­ria tret...” Sí, sí, ja ho sé, tot molt mate­ri­a­lista i antro­pocèntric, però què volen que els digui, temps era temps, les que esta­ven com una cabra eren les cabres... L'inci­dent hau­ria que­dat cir­cums­crit a alguna diferència econòmica, que hau­ria estat resolta de manera civi­lit­zada. I és que la gent, en gene­ral, estava con­tra la tor­tura d'una bèstia per plaer o espec­ta­cle, però no se li acu­dia par­lar d'“ase­si­na­tos” (com han fet els res­pon­sa­bles de Gaia en el seu comu­ni­cat) ni ves­sava plors jeremíacs com aquest: “(...) qui­si­mos darle un futuro, pero ese futuro se lo han qui­tado los caza­do­res (...)”. Oh, i què me'n diuen, de la perla dei­xada anar per un tal Manolo Ka a la con­vo­catòria via Face­book d'una mani­fes­tació davant de l'ajun­ta­ment per pro­tes­tar con­tra els caçadors? Tra­e­ros de casa cual­quier cosa que podáis con­su­mir (...) No os gastéis ni un céntimo en el pue­blo y no os quedéis de turis­tas después de la mani. Sólo fal­taría que el ase­si­nato de Nadia se con­vir­ti­era en un nego­cio para el pue­blo. Abans els par­lava de fa trenta anys. Ara els vol­dria par­lar del futur. D'aquí a trenta anys més, quan l'ONU ja hagi incor­po­rat xais, gats, gos­sos i cana­ris a la Carta dels Drets Humans; quan el refe­rent ètic i moral de la ciu­ta­da­nia sigui el cavall de Calígula, quina nova sen­si­bi­li­tat hiperbòlica s'empes­carà algun espa­vi­lat per fer-se l'heroi altru­ista i cobrar un euret a cada mem­bre? Jo, per si de cas, ja miro de no car­re­gar tot el pes sobre la cadira, no arros­se­gar-ne les potes per terra ni asseure-m'hi després de dinar. No fos cas que una fun­dació em muntés un sidral perquè les jun­tes li gri­nyo­len, perquè li salta la pin­tura del tor­ne­jat o perquè aquell pet dei­xat anar un divuit de març (invo­luntària­ment, no cal dir-ho) ha vul­ne­rat els seus drets i la seva dig­ni­tat com a moble.