Armes

El dia de Sant Jordi, que el president Puigdemont deia que les armes que té Catalunya per defensar-se són els llibres i la rosa, és a dir la cultura, que ens explica i ens defineix com a poble pacífic i amb ganes de ser presents al món, es publica un informe que diu que creix la inversió en armes. El primer que em ve al cap és pensar que no anem bé. I quan llegeixes l'informe de l'Institut d'Estudis Internacionals per a la Pau d'Estocolm, que és l'ens que ha fet públiques aquestes dades, entens que aquest increment el provoca la por. Els governs decideixen augmentar la despesa militar perquè les amenaces terroristes reals que hi ha sobretot a Europa, però també als Estats Units –que tenen altres fronts oberts més enllà de les seves fronteres–, els fan actuar d'aquesta manera. Però, viure en una societat cada vegada més militaritzada, més armada, us fa pensar, de veritat, que estem més segurs? No trobeu que encara crea més sensació de vulnerabilitat, d'indefensió i, fins i tot, de submissió a la tirania de les armes? A més, el missatge que donem a les futures generacions és que a la solució als problemes s'hi arriba per la força, per la força de les armes. No pas parlant. Que la violència es combat amb més violència. Que les armes només les fas callar amb més armes. No m'ho vull creure. No estic dient que hàgim d'anar amb el lliri o amb la rosa a la mà, no. Però no penso que la solució sigui rearmar els exèrcits i forces de seguretat en detriment de destinar esforços i diners a polítiques d'acolliment reals aquí i de col·laboració reals i honestes allà, als països on s'intervé per fer negoci i no per ajudar-los a treure's de sobre una dictadura. No, no hi crec. L'altre dia sentia que Dinamarca ofereix als immigrants una petita quantitat econòmica quan arriben al país perquè mirin de buscar-se la vida, muntar un negoci que els permeti viure. La condició és que quan ho aconsegueixin els ho tornin. Trobo que és millor oferir aquesta voluntat que no pas fiar-ho tot a la força de les armes.