El Casal: 65 anys

El 30 de març de 1924 s'inaugurava al que, llavors, eren els afores de Lloret –a la cruïlla de les carreteres de Tossa i de Vidreres– i sota l'impuls de la gent d'Església, un local que havia de servir per a la formació laboral i moral de les noies treballadores. Per això va rebre el nom de Casal de l'Obrera. Amb el temps i la Guerra Civil pel mig aquell centre va anar perdent la seva raó de ser i va servir per a altres finalitats. El sacerdot Mn. Pere Torrent hi feia classes a la mainada al voltant de 1950 i un any després un grup de joves d'Acció Catòlica encapçalats per Joan Soler Seguís, el que després seria el monjo de Montserrat germà Andreu, aprofitant que el local disposava d'escenari, hi començaria a fer representacions teatrals, primer amb nois sols i després ja amb jovent d'ambdós sexes. Pel Casal han anat passant ininterrompudament, des d'aquella època, diverses generacions, sempre amb un autèntic clima de família. A vegades, s'han trobat en escena avis, pares i fills d'una mateixa casa. Al pati de butaques també hi ha hagut sempre una clientela fidel i incondicional. En les festes del temps del franquisme, les sessions de Casal cobrien un parell d'hores de la vesprada, després que al matí havíem anat a missa i a passejar arran de mar i, havent dinat, al futbol. El dia l'acabàvem veient teatre al Casal, rient o plorant, segons fessin una comèdia o un drama. De l'inici, doncs, del que amb el temps seria l'Agrupació Teatral del Casal de l'Obrera en fa seixanta-cinc anys. L'entitat va celebrar especialment, en el seu moment, les noces de plata i les d'or, sense oblidar els 40 anys. Ara, no han volgut esperar els 75 anys i acaben de treure un magnífic àlbum a tot color on, sota l'empenta de l'actual directora de l'entitat, Angelina Cardona, més que amb lletra menuda, tot s'explica per mitjà de les imatges d'escenes de les diverses funcions portades a terme i de la reproducció dels vells programes que s'han pogut recuperar. De programes n'hi ha una setantena que, fins i tot, permeten observar l'evolució tipogràfica. De fotografies, 530. No he comptat els actors i actrius que s'hi veuen, centenars, en total. Potser un dia ho faré. El llibre té 203 pàgines. Hi destaquen una esplèndida aquarel·la de Josep M. Barba a la portada i tres textos introductoris, un d'ells de l'actual alcalde que, casualment, és net del primer director –i un dels més recordats– que va tenir l'entitat: Joan Dulsat i Arañó. Ara que hi ha un llibre de testimoni només falta que l'afició segueixi i, si pot ser, augmenti. Enhorabona.