Raimon, Ibáñez i Llach

D'entre tots els oficis que corren risc –és bo dir-ho justament el Dia del Treball–, el de cantautor sembla directament en perill d'extinció. I, malgrat tot, la casualitat ha fet coincidir al calendari de les emocions tres noms de potentíssima rellevància, representants del que va ser –i fins a cert punt continua essent– la millor cançó de protesta al nostre país. L'estil, l'idioma, l'estètica, també la militància política i l'evolució mateixa del procés sobiranista a casa nostra, han fet que no hagin seguit camins estrictament paral·lels, però encara avui en Raimon, en Paco Ibáñez i en Lluís Llach són llegendes vives del compromís musical a favor de la llibertat. I també de la defensa d'allò que els de dalt gosaven anomenar “classes subalternes”, tal com el de Xàtiva encara s'encarrega de recordar-nos als seus recitals. Els dos primers continuen cavalcant escenaris, tot i que a Paco Ibáñez ja li costa un esforç evident pujar la cama a la cadira per estintolar-hi la guitarra, i que Raimon ha qualificat la seva gira actual de comiat. Pel que fa a Llach, ara està enfilat a un faristol que no subjecta partitures sinó programes electorals, que és una altra manera ben digna de cantar les veritats si es fa amb convicció i honestedat.

Avui, quan novament les classes que no es resignen a ser subalternes desfilin pels carrers de Catalunya, ajuntades per aconseguir que els drets laborals no acabin reculant al segle XIX, podran xiular qualsevol tonada d'aquells que van oposar-se a la dictadura amb la força de la paraula cantada. Vam recuperar les llibertats però si aquelles cançons encara tenen vigència és perquè vam quedar-nos a mig camí, que és on massa sovint acaben els trajectes d'aquest país tan indecís, tornem-hi amb en Raimon. Curiosa comunió, aquesta entre els cantautors i els columnistes, tots dedicats, tal com el creador de L'única seguretat va escriure, “al treball quotidià de buscar unes paraules que diguin exacte i clar el que jo penso junt amb d'altres.”