L'avi que mira bolets

Encara conservo la fotografia al telèfon mòbil. És una imatge gairebé bucòlica. Un camí de terra flanquejat, a banda i banda, per arbres i matolls d'un verd intensíssim. És setembre, en concret el dia 13, i en aquestes dates qualsevol tros de paisatge del Ripollès llueix amb colors vius i penetrants. En el camí, tres figures. Un home, ja un avi, amb camisa blau cel de màniga curta, pantalons blau marí, vambes i un jersei nuat a la cintura, camina capcot, agafant-se els braços per darrere l'esquena. La mirada a terra, camina xino-xano. Al seu costat, una dona, no gaire més jove, amb jersei blanc de màniga curta, pantalons beix i un jersei d'un rosa intens sobre les espatlles. Camina corbada, molt corbada, amb les mans a la ronyonada, com si intentés minimitzar el mal d'esquena. Uns metres més enrere, un home molt més jove camina a distància, vigilant. També va vestit d'anar a passeig: un polo ratllat, texans i vambes. Caminen junts però no es diuen res. Cadascú carrega amb la seva solitud. Van fent, sense pressa, camí amunt. Hi ha temps per fer la fotografia amb tranquil·litat. Ells no se n'adonen, perquè estan d'esquena. I si ho haguessin percebut tampoc hauria passat res, ja hi estaven acostumats.

Minuts abans ja ens havíem creuat amb ells. Reposaven en un banc. Llavors érem nosaltres les que fèiem camí. Portàvem un cistell i l'home, l'avi, ens va fer parar per veure quins bolets havíem caçat. Coneixia prou bé quin era cadascun. La dona es va interessar per la nena que ens acompanyava. Vam intercanviar quatre frases de cordialitat i ells van marxar, mentre que nosaltres ens vam quedar a la font. Va ser llavors que vaig fer la fotografia, quan marxaven, capcots, tots tres junts però sense dir-se res. Era el 13 de setembre del 2014. I el lloc, Queralbs. Des de llavors, de tant en tant torno a recuperar aquesta imatge. Cada vegada que despunta algun detall de la polèmica del clan Pujol la torno a mirar. L'avi de la foto és Jordi Pujol. La dona, Marta Ferrusola. I el tercer, l'agent de seguretat que els acompanyava. Aquell estiu, Pujol havia confessat que tenia diners sense regularitzar a l'estranger. La imatge de Queralbs la recupero, cada vegada que sorgeix una notícia del cas Pujol, pels contrastos que em genera: aquell home que ho havia estat tot en aquest país convertit en un avi que es mira un cistell de bolets i que s'allunya, capcot, mirant a terra, malgrat el paisatge esplendorós que l'envolta.