L'herència

L'afir­mació de Gabriel Rufián qua­li­fi­cant Jordi Pujol com el pit­jor que li ha pas­sat a Cata­lu­nya jun­ta­ment amb Ciu­da­da­nos ha tocat la fibra als del PDe­CAT perquè, per més canvi de nom i de diri­gents que hagin fet, con­ti­nuen essent Con­vergència i hereus del pujo­lisme. S'entén, doncs, que Marta Pas­cal hagi sor­tit a defen­sar els governs del que fou pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat durant 23 anys. S'entén però no és defen­sa­ble. Si en qual­se­vol currículum gover­na­men­tal hi ha clarobs­curs i pros i con­tres, quan apa­rei­xen assump­tes com una evasió d'impos­tos o la ins­tru­men­ta­lit­zació de la posició de pri­vi­legi ator­gada per la ciu­ta­da­nia, en bene­fici propi o del seu entorn de con­fiança, queda res­sal­tat tot el que política­ment pugui haver fet mala­ment i se li afe­geix la rela­ti­vit­zació i el dubte de l'apro­fi­ta­ment per­so­nal sobre tot el que pugui haver fet de bo.

Per això la hipèrbole agra del dipu­tat d'Esquerra no pot ser con­tes­tada dient que Pujol ha tre­ba­llat molt pel país perquè el càrrec que va ocu­par ho por­tava implícit. L'obli­gava a fer-ho el suport democràtic obtin­gut durant més de dues dècades. De la mateixa manera que l'obli­gava a demos­trar una hones­te­dat i un civisme exem­plars que han resul­tat ser només apa­rents. I d'aquesta manera, el que hau­ria d'haver estat una herència per al país s'ha trans­for­mat en una hipo­teca i el que hau­ria d'haver estat adob per al sobi­ra­nisme ha esde­vin­gut ben­zina per a la cor­po­ració dels par­tits espa­nyo­lis­tes.