Poesia i praxi

Al meu arti­cle del 6 d'abril, vaig dir que en la lite­ra­tura cata­lana actual només tenen força i rellevància les obres que acom­pa­nyen d'alguna manera la pulsió de l'inde­pen­den­tisme. A Twit­ter, Enric Gomà va dir que la meva afir­mació era men­tida; Joan Todó, que con­fo­nia luci­desa política amb talent lite­rari, i Adrià Pujol, que l'afir­mació mul­ti­pli­ca­ria per tres el nom­bre de novel·lis­tes. A veure: m'inten­taré expli­car més bé i vejam si en la pròxima em dedi­queu un emoji d'amor en lloc de tirar-me pedres, colla de sàtra­pes.

Evi­dent­ment que la política i la lite­ra­tura són regis­tres radi­cal­ment dis­tints. Per dir-ho ràpida­ment, la política tracta de la vida i la lite­ra­tura tracta de la mort. La política és acció, inter­venció, pro­jecció de mons nous. La lite­ra­tura, en canvi, és cre­ació que recu­pera mons vells irre­cu­pe­ra­bles. No és que sigui història en el sen­tit que per­met conèixer el pas­sat. La lite­ra­tura mos­tra les tra­ces de la des­trucció de les coses a través de la refle­xi­vi­tat del llen­guatge –un llen­guatge que fa pre­sent la mateixa absència o, per dir-ho en hei­deg­gerià, un llen­guatge que porta el llen­guatge cap a si mateix.

Ara bé, tot i haver-hi una fis­sura abis­mal entre política i lite­ra­tura, totes dues com­par­tei­xen un desig de l'altra, una volun­tat de ser l'altra. La cons­trucció política de nous mons sem­pre implica molta lite­ra­tu­rit­zació, molta retòrica, fan­ta­sia fins i tot, i una repe­tició per­for­ma­tiva que ajudi a natu­ra­lit­zar l'estat de coses que es vol cons­truir. Aquesta lite­ra­tura és vàcua si no va acom­pa­nyada d'acció. I això ho veiem amb el sobi­ra­nisme: hem de repe­tir com llo­ros que volem ser sobi­rans perquè la idea vagi fent forat, i alhora hem de fer pas­sos enda­vant, salts al buit, tren­car els ous, perquè les parau­les esde­vin­guin una rea­li­tat i no mera retòrica. Per la seva banda, la lite­ra­tura no és mai només llen­guatge, perquè ine­vi­ta­ble­ment fa referència a un món extern, sem­pre explica una història, sem­pre aspira a repre­sen­tar alguna rea­li­tat en si.

Que la lite­ra­tura cata­lana acom­pa­nyi la pulsió inde­pen­den­tista, doncs, no vol dir que els autors hagin de ser inde­pen­den­tis­tes. Si fos així, Xavier Bosch o Pilar Rahola, que no fan lite­ra­tura sinó comu­ni­cació, és a dir, que pre­sen­ten parau­les, temes, tòpics que ja eren pre­sents, serien figu­res relle­vants. El que vull dir és que les for­mes literàries més interes­sants són les que, dins de la seva incom­men­su­ra­bi­li­tat, es poden inter­pre­tar com a cor­re­la­ci­ons, al·lego­ries o símpto­mes de l'única acció trans­for­ma­dora de la rea­li­tat avui dia a Cata­lu­nya. Aquesta tasca d'inter­pre­tació ja no depèn dels autors sinó dels crítics que sàpiguen arti­cu­lar la relació impos­si­ble i alhora necessària entre poe­sia i praxi.