Revolució i somriures

Quan ja fa anys vam decidir jubilar el catalanisme, fèiem alguna cosa més que acomiadar-nos d'un moviment polític que va servir per retornar-nos a la nació; avançàvem, decisivament, en el concepte de sobirania pròpia i autodeterminació. Si cridàvem “som una nació” i ens n'hem convençut, quin sentit té continuar cridant i no exercir com qualsevol altra nació?

Els dolços i balneàrics temps del catalanisme, on hi havia sempre alternatives per a tot, senzillament perquè no hi havia cap objectiu final, sinó que la tàctica s'imposava a l'estratègia i aquesta lassa i feliç indefinició servia, tant a dretes com a esquerres, per anar tirant. Ara una competència aquí, ara un 35% de l'IRPF allà, ara una mica més, ara una mica menys, ara un pacte providencial i oportuníssim amb efectes col·laterals d'un dubtíssim autogovern però profitós rendiment, etcètera... Com en una partida d'escacs, el catalanisme tenia centenars de moviments per pensar i posar en pràctica. Un paradís per evitar comprometre's en l'essencial: autodeterminar-se.

L'independentisme va canviar-ho tot. Contra la roda eterna i sísifica, l'independentisme no apunta, tira; remou les aigües somes del catalanisme banal i li exigeix jugar a l'atac, dates i calendaris; que l'estratègia s'imposi a la tàctica, perquè, ara sí, hi ha un objectiu final a assolir. El tauler de joc és el mateix, però ara juguem a dames: només s'avança i no es pot retrocedir. Del joc horitzontal es passa al vertical. Com quan Messi agafa la pilota i s'obsedeix amb ella. No hi ha res al món excepte la pilota. I a marcar gol.

Tot el que hem fet aquests últims 10 anys –i els 300 que arrosseguem– té sentit només si s'organitza, es convoca i se celebra el referèndum d'autodeterminació. Està en joc molt més que un full de ruta; tenim en joc la credibilitat de tot el procés sencer.

Sovint, des de l'unionisme es ridiculitza l'expressió “revolució dels somriures”, posant l'èmfasi en la darrera paraula –“somriures”– com si fos una versió edulcorada del cotofluixisme o una mena de jocs florals vuitcentistes. S'obliden de la primera paraula, que és la important: “revolució”. Aquesta és la clau, la revolució de la causa justa, de la causa d'un poble que se sent sobirà dels seus destins i que és perfectament conscient de la colossal dificultat del que es proposa i de les immenses traves de tot tipus que l'Estat espanyol farà servir per evitar precisament que aconsegueixi el seu objectiu. Per alguna cosa és un estat i, a sobre, és l'Estat espanyol.

Des de la declaració de sobirania del 9-N del 2015, el procés de desconnexió té data: aquest setembre. Som a quatre mesos, doncs, de la seva celebració, però a molts pocs dies de l'inici de la seva organització i logística. Amb les resolucions del TC i els fiscals en estat d'excepció, la tensió serà altíssima.

Són temps de guardar l'astúcia i de treure tota la determinació del món. Avançant a plena llum del dia. Sabent-se poble sobirà i exercint-ne. Arribaran, més d'hora o més tard, les inhabilitacions i querelles, i arribaran per a tothom (i malament aniríem si no arriben). Arribarà el xoc de legitimitats i de legalitats. Arribarà una “nova” legislació catalana –basada en la justícia de la causa dels catalans– que maldarà per imposar-se a la “vella” legislació espanyola. Tot això arribarà i arribaran les concentracions massives i seguides d'un poble que se sent sobirà i que ha pres l'autodeterminació de decidir el seu futur polític. Concentracions que han de demostrar la implicació de la ciutadania, cadascú des del seu lloc, en la inevitable assumpció de la pròpia responsabilitat com a ciutadans lliures, i no pas súbdits. Però també arribarà el dia del referèndum. El dia de guanyar i de defensar-ne i aplicar-ne els resultats.

Només amb la perspectiva de la victòria és possible encarar aquests darrers metres. Tenint com a previsió final les “rehabilitacions” que aportarà la República Catalana per damunt de les inhabilitacions i altres querelles que aniran arribant per part del Regne d'Espanya. Sabent que un poble que s'autodetermina és capaç de desbordar qualsevol barrera que se li imposi. Aquests dies s'especula sobre la necessitat d'una vaga general. Em sembla molt probable. En qualsevol cas, qualsevol mesura –pacífica i democràtica– que s'hagi de prendre per a la defensa a ultrança del resultat.

Dies de revolució i de somriures, en els quals el ritme normal de les nostres vides canviarà per sempre.