Mudar-se

La corbata és una peça de roba, d'ús tradicionalment masculí, que es col·loca a l'entorn del coll i que forma part d'un tipus d'indumentària formal que en un temps va arribar a ser força generalitzat. Un repàs a qualsevol arxiu fotogràfic o cinematogràfic ens revela que va ser una peça de gran èxit durant el segle XX, mentre que només cal sortir al carrer per constatar el seu declivi en el segle XXI.

Sempre hi ha hagut persones que porten o que no porten corbata, i també els que se la posen segons sigui el moment o l'ocasió. Les elits polítiques han passat de formar part del primer grup –els que apareixien exercint les seves responsabilitats formalment vestits– als usuaris ocasionals d'americana i corbata. El fet que ja no formi part d'una mena d'uniforme i que sigui una tria provoca que, segons quin sigui el context, se'n parli. Hi ha exemples molt recents. Pablo Iglesias va preparar una gran escenificació per explicar la seva intenció de presentar una moció de censura contra Mariano Rajoy, i després del seu anunci es va parlar tant de la insuficient majoria aritmètica per tirar-la endavant com de les seves intencions reals pel fet que sortís amb l'americana posada. Potser buscant un posat “més presidencial”.

El mateix vicepresident del govern, Oriol Junqueras, ha aparegut fotografiat a tot arreu aquesta setmana durant el seu viatge als Estats Units al costat de l'alcalde de Miami, Tomás Regalado, mudat amb corbata fosca. Després de veure'l habitualment en els actes de partit, a la seu de la conselleria, en les reunions de govern i a la tribuna del Parlament, sense aquest complement, és inevitable tenir la sensació que –com es deia abans– a Florida s'ha vestit de diumenge.

És ben cert que és una virtut –i no gaire estesa– saber adequar-se a les circumstàncies. També en la manera de vestir. La desaparició d'un protocol estricte i l'eclecticisme reflecteixen, de ben segur, una manera de pensar i de fer generalitzades en la societat. Significa això que cal eliminar tots els convencionalismes? I les normes?

Baltasar Picornell com a president del Parlament balear també va aixecar un riu de tinta al voltant de l'aposta estètica del diputat de Podem. Picornell va prendre possessió tal com és i tal com va, amb els cabells recollits amb un monyo, amb unes discretes arracades, i per suposat sense americana ni corbata. Té tot el sentit del món que defensi continuar sent ell mateix malgrat el càrrec que ocupa. Però l'obliga a alguna cosa aquest càrrec? De fet ell vesteix com vol gràcies a un privilegi del qual no disposen, per exemple, els funcionaris del mateix Parlament, que s'han d'adequar a unes determinades normes que afecten la seva presència a l'hora de fer la seva feina.

La manera de vestir-nos pot estar condicionada per raons d'ordre estrictament pràctic, però estableix també diversos àmbits de comunicació. D'una banda amb la manera com anem vestits ens definim una mica a nosaltres mateixos. És aquí on situem aquell comentari que tots hem fet algun cop, sobre si ens sentim còmodes o no vestits d'una determinada manera. Però la moda no només inclou la dimensió individual de l'individu, sinó que és determinant per la seva identificació en un determinat grup social. Fins i tot, els que amb la manera en què van vestits pretenen reivindicar el seu rebuig als estereotips s'acaben assemblant entre ells, i el seu patró estètic els identifica i els situa en un mateix grup. Més enllà de les qüestions útils o de les conviccions personals, també el nostre aspecte estableix una manera de relacionar-nos amb els altres.

L'afany de la política de semblar pròxima pot acabar provocant algunes contradiccions. No es pot estar a prop de tothom de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat. La importància d'aquest fet està en el fons, però es pot manifestar en la forma. Com per exemple en els que es vesteixen d'una manera massa diferent segons els seus interlocutors. Podria arribar a passar que en un primer moment ens fes gràcia que els nostres representants es vulguin mimetitzar allà on vagin, però l'adaptabilitat té un problema d'autenticitat. Conec a qui li molesta especialment l'hàbit, cada cop més estès, de mudar-se només en determinades ocasions, provocant l'equívoc de si és un senyal de respecte o d'homenatge. Perquè el respecte el mereixen tots igual, oi?