La independència, l'únic camí per Catalunya

Diumenge que ve, dia 13 de desembre, més de 160 municipis catalans votarem si volem la independència de Catalunya o si no la volem. Més endavant, votaran les ciutats grans.

Després de la consulta sobre la independència d'Arenys de Munt, la voluntat dels ciutadans d'arreu del país s'ha manifestat per seguir els passos del municipi capdavanter.

El perquè és evident: cap poble no pot resistir sense rebel·lar-se que li trepitgin la dignitat. I Catalunya fa tres anys que té al Tribunal Constitucional un Estatut votat pel Parlament, per les Corts de l'estat i aprovat pels catalans i catalanes en referèndum oficial i vinculant. Aquesta situació és humiliant, més encara quan s'escapen a comptagotes rumors de decisions inacceptables: retallada de l'Estatut, tant pel contingut més conceptual (la desaparició de la paraula nació en anomenar Catalunya) com per tot allò que fa referència a la llibertat de redistribuir els impostos i béns diversos des de les nostres institucions.

D'altra banda, amb la destapada de la caixa dels trons del finançament, el nostre poble s'ha adonat de l'espoli sistemàtic a què ha estat sotmès des de fa 30 anys i de com seguirà sent-ho malgrat les minúscules millores del nou finançament.

Aquesta vergonyosa situació explica l'estesa de les consultes que, com una taca d'oli, s'eixamplen per tot el nostre país. És sorprenent la reacció general. Tots els agents de la cultura, l'esport i el gaudi de les poblacions s'uneixen a les plataformes.

Potser l'element aglutinador de l'independentisme va néixer el mes de març passat amb la manifestació de deu mil persones a Brussel·les que demanaven «un estat català» davant el Parlament Europeu. L'esclat per la independència ha captat sectors de totes les tendències. El moviment, transversal, és format per gent de totes les adscripcions polítiques: partits o formacions fidels de sempre a aquesta finalitat (ERC, CUP, grups no parlamentaris...); organitzacions de recent formació, com és el cas de Reagrupament; gent que prové del socialisme català i alguns que encara hi militen; gent d'Iniciativa; molta gent de Convergència Democràtica; gent d'Unió encapçalada per les joventuts d'aquesta formació. I molta altra gent no adscrita a cap partit.

Tant de bo que aquesta reacció es traslladi en vots dins les urnes, diumenge que ve, 13D, 13 de desembre. Perquè ara tenim una ocasió per manifestar si volem seguir dins l'actual estat humiliant de coses o si volem un estat propi per lliurar-nos de la dependència d'Espanya.

Els especialistes que s'han desplaçat amunt i avall del nostre país, han evidenciat el perquè ens cal un estat propi, solidari amb els altres estats europeus i del món. Les causes es poden resumir en pocs punts. 1. Necessitat de refermar les nostres característiques de país, i articular-lo a partir de la nostra manera d'existir en el món. 2. Cultiu de la nostra cultura, amb la llengua com a base. 3. Necessitat d'assumir la immigració, cosa impossible sense estat propi. 4. El dret d'autogovernar-nos sense esperar què decideixen a Madrid. 5. Distribució dels nostres recursos, sense oblidar la solidaritat amb tots els pobles d'Europa.

L'altra alternativa és ben clara. Si desaprofitem l'ocasió que tenim i que ha de ser un preàmbul d'un procés d'autodeterminació, Catalunya desapareixerà en poc temps, com conclouen diversos estudis de l'àmbit econòmic i sociolingüístic. Desapareixeran la nostra llengua, els nostres costums i la nostra capacitat d'autogovern. Refosos dins un estat amb capacitat per engolir-nos, deixarem d'existir com a ens cultural, polític, humà.

Perquè a hores d'ara és evident que l'opció federalista, que molts i moltes havíem vist com a única possibilitat per al país, s'ha revelat com a impossible. La interlocutora és una Espanya que encara reforça la comunicació radial amb els pobles de l'estat, ens priva de formar un eix mediterrani, tan natural que existeix des de la prehistòria. Una Espanya que veu el Cerro de los Ángeles com el centre de l'univers.