Full de ruta
Imperatiu legal
Feliçment el català ja no és una llengua perseguida, però malauradament continua sent una llengua discriminada, exclosa i en risc d'extinció. Al llarg dels últims 303 anys la norma a Espanya ha estat prohibir el català. A les escoles, a l'edició de llibres, a les administracions, als noms dels carrers, als dels pobles i ciutats, als llibres de comptabilitat, a qualsevol document oficial, a les escriptures públiques, a les representacions teatrals, les cançons, la ràdio, el cinema, la televisió, a les converses telefòniques, als noms amb què s'inscrivia els nadons i als epitafis amb què s'enterrava els morts als cementiris. La varietat de prohibicions ha estat infinita i l'escala repressiva va des de la simple vexació pública fins a la mort en funció del context i l'estat d'ànim del botxí. I és clar, sumin-li tres segles de pèrdua de salut, oportunitats, altaveus, prestigi i estaments per al seu normal desenvolupament, difusió i coneixement. Sortosament, ara tot és diferent. La constitució espanyola ni tan sols esmenta el català; el Congrés i el Senat el tenen prohibit; el govern espanyol aprova en un any un centenar de lleis que imposen el castellà i discriminen el català, torpedina la unitat lingüística del català i, reiteradament, impedeix que pugui ser llengua oficial a la UE. Ara, hi ha governs que li diuen LAPAO; o reimposen la traducció dels topònims; o impedeixen desenes de milers de famílies d'escolaritzar els seus fills en valencià; o fan desaparèixer el català dels requisits de la funció pública, com dels jutjats, on les sentències en català són rara avis (8%) i una relíquia si es tracta del TSJC (2,3%), aquest tribunal que d'acord amb el TC ha tornat a imposar el castellà a les escoles catalanes. I així al cine, l'espai digital i l'editorial, per no parlar de l'aeroport, on parlar català et pot costar perdre l'avió i rebre una denúncia i alguns insults. Però les coses han millorat. Abans s'imposava el castellà a sang i fetge i ara per esclafament o si convé per imperatiu legal, com a Esplugues, i amb una cantarella de fons repetida en bucle que diu: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano.”