Un Estat enfangat

Les catàstrofes naturals han matat sempre, i milers d’anys d’experiència humana, civilització, ciència i progrés tecnològic no han evitat que ho continuï fent, però n’han reduït l’impacte, sobretot a l’anomenat Primer Món. La tragèdia viscuda al País Valencià com a conseqüència d’una gota freda, amb 213 morts i un nombre encara indeterminat de desapareguts, obliga a reconsiderar si Espanya, més enllà de la teoria, realment forma part d’aquest món avançat. La tecnologia, les eines, la capacitat i els recursos hi eren, però la incompetència de l’administració (el govern valencià), la irresponsabilitat de la classe política de l’Estat, i la seva idea del poder com un patrimoni en comptes d’una eina de servei als ciutadans, han deixat la gent a la intempèrie, a mercè dels elements. No és Espanya, ni l’Estat, ni el model autonòmic, ni l’organització, ni els protocols... Ras i curt, és el factor humà, Carlos Mazón, un president incapaç de complir la seva principal missió, que era preocupar-se realment per la seva gent, sent escrupolós en la prevenció i reforçant la capacitat de resposta en comptes de debilitar-la per motius polítics o per un negacionisme patètic. També és la guerra oberta i sense escrúpols pel poder a Espanya, que arrossega el partit de Mazón (PP) i el que governa l’Estat (PSOE) a viure amb el ganivet a la boca i a perdre de vista els ciutadans, l’interès general i la funció elemental de qualsevol estat. És la frivolitat de la corona, aterrant a la zona zero de la desesperació amb la seva bombolla, els seus pretorians i la seva missió existencial, buscant l’escenari per posar la seva falca propagandística, aparentant ser el que no és mai, mirant de guanyar-se una legitimitat que no té i vetllant pel negoci familiar. I és el mal vici de no recordar-se de santa Bàrbara fins que trona. Però també és Pedro Sánchez, que lluny d’assumir la seva responsabilitat (d’una banda o d’una altra) en el desastre, ja va deixar anar que la culpa potser mai va ser del rock and roll sinó del repartiment de competències. I és que en la política espanyola, juguin dos, tres o trenta-tres, sempre acaba guanyant Madrid.