Incerta Glòries

Res no hi ha de tan incert a Bar­ce­lona com la plaça de les Glòries. Des de fa més d'un segle, suc­ces­sius ajun­ta­ments s'han cobert de glòria en la urba­nit­zació de les Glòries Cata­la­nes. Durant anys s'anun­ci­a­ven pro­jec­tes per aque­lla plaça. Morien sense pena ni glòria. D'un temps ençà, l'enre­nou que va tras­bal­sar aquell indret feia pen­sar que l'actual alcal­dia podria glo­riar-se d'endreçar les Glòries. Fa quinze dies, però, el govern muni­ci­pal va res­cin­dir el con­tracte d'unes obres que tot­hom con­fi­ava que fos­sin l'epi­sodi final d'una història urbana glo­ri­osa. La incerta Glòries no és l'únic tòpic en l'ima­gi­nari bar­ce­loní d'expec­ta­ti­ves urba­nes vacil·lants. Durant més d'un segle també ha estat incerta la Sagrada Família. La basílica ina­ca­bada recorda als cre­ients la incer­tesa de les glòries celes­ti­als; la plaça ina­ca­bada recorda als ciu­ta­dans la incer­tesa de les glòries muni­ci­pals. Quan bate­ja­ren aquell topant bar­ce­loní tan incert amb el nom de Glòries Cata­la­nes sem­blava una iro­nia del mateix caire que l'acu­dit més famós del dibui­xant Jun­ceda. En una vinyeta per al Cu-Cut!, que va publi­car el 1905, després dels fra­cas­sos colo­ni­als, posava en boca d'un mili­tar que només els par­tits tri­om­fants en unes elec­ci­ons, i no pas l'exèrcit, tenien motius per cele­brar un “ban­quet de la victòria”. Qui no cone­gui les ges­tes medi­e­vals pot pen­sar que, a la llum dels dar­rers tres segles, la locució “glòries cata­la­nes” també és una antítesi irònica. Con­fiem que atu­rar-ne les obres no sigui ara un mal ave­rany.