Sacrifici gratuït

Aquests últims dies s'ha atiat una polèmica bastant curiosa arran d'un cèlebre cuiner mediàtic que resulta que té becaris a les seves cuines luxoses, però sense cobrar ni un duro a pesar que ell està facturant milions. Els joves necessiten formar-se, sigui en el ram de l'hostaleria, el periodisme o la medicina, però d'aquí a l'abús de poder, i a l'aprofitament de la mà d'obra excedent i desitjosa d'obrir-se camí, hi ha un pas que faríem bé de recórrer amb una mica de prudència.

Sens dubte en moltes empreses s'estan cobrint llocs de treball estructurals amb becaris, o amb contractes en pràctiques sense remunerar, encara que l'empresari acabi fins i tot rebent ajuts públics per donar feina als més joves o formar-los. Aprendre alguna cosa en una empresa és molt necessari, però també veure que els esforços tenen una recompensa, encara que sigui mínima. Al final, acaba sent injust, perquè només els joves que a casa els puguin mantenir seran capaços d'aguantar l'ordalia d'un treball sense paga en una gran empresa que els obri les millors portes. ¿O potser es tracta precisament d'això?

Hi ha una èpica ingènua de l'home que se'n surt, el jove sacrificat que ha cregut en ell mateix i hi ha deixat la pell sense esperar res a canvi, el triomfador que va saber sofrir i perseverar –i fins i tot passar gana– per finalment arribar al cel de l'èxit econòmic, després de penúries, sang, suor i llàgrimes… Aquesta història la coneixem tots; el cinema ens la repeteix de tant en tant, i els homes i les dones que l'han viscut són entrevistats i aplaudits –són sovint els mateixos que ara fan de mentors dels que comencen–, però al mateix temps hi ha milers d'històries paral·leles, d'esforços sense recompensa, de talent tudat, de sacrificis inútils, de mala sort, de manca de perseverança o encert, d'entrebancs personals insalvables… No tothom arriba a bon port. I tampoc no hi ha lloc per a tothom a la cúspide.

La pel·lícula més aplaudida de l'any, La La Land, ens explica això mateix. Ens mostra dos joves amb talent que arriben a Los Angeles amb ganes de triomfar –la primera escena és d'un embús de trànsit, tot de joves empenyent el cotxe per entrar a la ciutat…–: ell vol conquerir el món de la música, ella, el camp de la interpretació i l'escriptura dramàtica. Hauran de passar humiliacions, sacrificis, conflictes, derrotes i traïcions a la puresa de la seva vocació, a més de la mala sort i la manca de confiança d'aquells que prenen les decisions que poden canviar-los la vida. Però al final se'n surten, compleixen els seus somnis, encara que sigui pagant el preu d'una felicitat personal que hauria estat meravellosa. Em temo que he rebentat la intriga… Què hi farem.

El missatge implícit en el film ha sigut molt criticat, sobretot per la crítica europea, que ja s'havia acarnissat contra la pel·lícula anterior del mateix director per aquests motius; se li retreu que sigui un propagandista de la moral neoliberal del sacrifici i l'egoisme més obscur, de la tossuderia insomne i monomaniàtica envers els propis objectius, capaç de passar per sobre de tot, també de l'amor o el benestar dels altres, que han de quedar enrere en nom d'una fita personal emparentada amb l'èxit, el reconeixement i els diners, etc. Les coses són de qui més les desitja.

Dir que tothom pot complir el seu somni no acaba de ser compatible amb tanta cultura de l'esforç i del sacrifici. El somni és a l'abast dels que més perseverin, encara que únicament la perseverança no és garantia de res. Cal també encert, sort i ètica, perquè un èxit a qualsevol preu és un èxit buit i sense sentit, que pot acabar girant-se en contra d'un mateix. Triomfar així surt massa car, tant pel que fa a la felicitat pròpia com a la d'aquells que ens envolten. Això, però, sempre es descobreix massa tard.

Sovint sembla que estem fent un aprenentatge de com posar el peu al coll dels altres, després d'aprendre a pressionar-nos a nosaltres mateixos fins a nivells malsans. Qui sap si el cuiner de qui hem començat parlant no veu afectada la seva carrera per culpa d'aquesta mateixa moral aferrissada que el va portar a “triomfar” en primera instància, moral que recepta als seus joves aprenents sense cap mena de manies. El més insuportable de l'èxit potser són els seus gurus. No cal que, a sobre de fer-se rics i famosos, ens donin la tabarra.

La cultura de l'esforç i de l'excel·lència no hauria d'estar barallada amb un cert respecte per la dignitat, pròpia i aliena. Encara que això no acaba sortint en el compte de resultats.