La consulta vinculant

Demà 13 de desem­bre no és tan sols un acte d'amor al país, no és tan sols un acte de soli­da­ri­tat amb les naci­ons sense estat que desit­gen un reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal, no és tan sols un horitzó de lli­ber­tat per als nos­tres drets més fona­men­tals, no és tan sols un acte més de dig­ni­tat. No és tan sols un acte més d'insu­bor­di­nació. No és això només. Demà 13 de desem­bre és una rea­fir­mació d'un nou camí que tots els par­tits polítics no han sabut o no han vol­gut fres­sar. La soci­e­tat civil ha pres aquesta llo­a­ble ini­ci­a­tiva, i l'ha presa con­vençuda que l'Esta­tut del 2006, refe­ren­dat per tot el poble de Cata­lu­nya, ha tocat sos­tre, gràcies a la política més espa­nyo­lista, la de l'Espa­nya que mai no ha tin­gut un bon encaix amb les comu­ni­tats autònomes històriques, amb una llen­gua pròpia, una cul­tura i uns cos­tums i tra­di­ci­ons pro­pis també. I Cata­lu­nya no ha sabut fins ara llui­tar amb prou dig­ni­tat per fer enten­dre que el dis­curs espa­nyo­lista es troba a anys llum del que ha de ser un res­pecte mutu de germà a germà.

Els números can­ten per ells matei­xos. El Cen­tre Català de Nego­cis ens n'està donant una sàvia lliçó al llarg de la cam­pa­nya que difon per un bon gra­pat de muni­ci­pis cata­lans, dels més de 160 que demà faran un referèndum que és del tot legal, i que és ple­na­ment vin­cu­lant a mitjà ter­mini, en una ruta cap a la inde­pendència de tots els pobles opri­mits que volen aquest canvi vital per al renai­xe­ment d'una llen­gua, una cul­tura, una eco­no­mia que han de cami­nar sense més límits que els pro­pis d'un estat català amb la ini­ci­a­tiva necessària per fer créixer aquests valors essen­ci­als per ser, per exis­tir i res­pi­rar a ple pulmó, obrir-nos al mer­cat euro­peu sense con­di­ci­o­nants absurds d'un espa­nyo­lisme que mai no ens ha entès ni ens vol enten­dre.

Dona­rem gràcies a aquesta política espa­nyo­lista encapçalada pel PP de Rajoy que al llarg de la història ens ho ha negat tot. L'Esta­tut del 32, el del 79 i el del 2006 són tan sols mise­ra­bles con­ces­si­ons que han esca­nyat la potent capa­ci­tat pro­duc­tiva i cul­tu­ral de Cata­lu­nya, un país que ho ha donat tot i que ho con­ti­nua fent, amb apor­ta­ci­ons milionàries a la resta de comu­ni­tats autònomes, a canvi de gai­rebé res, on arri­ben les engru­nes per un greu con­cepte de les balan­ces fis­cals incon­ce­bi­ble. I ho és perquè les regles de joc han can­viat, gràcies a aquesta soci­e­tat civil, for­mada per ciu­ta­dans amb tendència de vot molt diver­gent.

Aquesta dar­rera set­mana, dos par­tits polítics cata­lans s'han abo­cat de ple a donar suport a la con­sulta, i està bé que ho facin, ho aplau­deixo des d'aquí, però com sem­pre els par­tits no estan a l'altura de les cir­cumstàncies per enno­blir un país que ha patits massa atza­ga­ia­des històriques, massa bur­les deni­grants.

La con­sulta a ulls de l'Estat no és vin­cu­lant, però aquest país ja no ha de mirar des dels ulls de l'Estat sinó dels seus pro­pis ulls, i està ple­na­ment con­vençut que aques­tes hono­ra­bilíssi­mes con­sul­tes no tan sols són vin­cu­lants amb vista a una ruta cons­ci­ent cap a la sobi­ra­nia, sinó que tenen la plena legi­ti­mi­tat de la soci­e­tat civil, que com sem­pre va per davant del que són els par­la­men­ta­ris massa apol­tro­nats del nos­tre petit gran país.

Un repre­sen­tant del PP a Cata­lu­nya deia no fa gaire que «no com­par­tim, ni de bon tros, que hi hagi un espoli fis­cal». Hi estic ple­na­ment d'acord, perquè en el fons està donant la raó a la visió sobi­ra­nista de Cata­lu­nya; l'espoli exis­teix i l'espo­li­a­dor es diu Espa­nya, que cada any ens roba mili­ons d'euros per manca d'incom­pli­ment en infra­es­truc­tu­res. Estic con­vençut que el mateix PP català està d'acord amb la música sobi­ra­nista, encara que públi­ca­ment no s'atre­virà a anun­ciar-ho.

Ciu­ta­dans par­ti­da­ris del PP o del PSC no mili­tants estan con­vençuts que una Cata­lu­nya inde­pen­dent enri­qui­ria el país i podria con­ti­nuar sent solidària com a 28è estat de la comu­ni­tat euro­pea. Només cal que la pressió dels més de 160 muni­ci­pis cata­lans facin refle­xi­o­nar els actu­als par­la­men­ta­ris cata­lans i que una nova can­di­da­tura amb afi­ni­tats polítiques diver­ses tin­gui també repre­sen­tació par­la­mentària perquè faci un cop d'efecte amb un desit­ja­ble nom­bre de 80 par­la­men­ta­ris favo­ra­bles, mal­grat els 68 de mínima, a aquesta decla­ració d'estat inde­pen­dent, perquè és un dret ina­li­e­na­ble d'una Cata­lu­nya, com deia l'avi Macià, «política­ment lliure, soci­al­ment justa, econòmica­ment pròspera i espi­ri­tu­al­ment glo­ri­osa».