La confessió

Aquest no és un relat basat en fets reals, és real segons la con­fessió del seu pro­ta­go­nista. Este­ban Cuesta era un infer­mer que tenia un càrrec en el PP local i exer­cia d'alcalde pedani de Benimàmet. L'any 2004, el vice­pre­si­dent de la Dipu­tació de València i pre­si­dent de l'empresa pública Emarsa (ges­ti­o­nava la depu­ra­dora de València, la segona més gran de l'Estat), Enri­que Crespo, li va ofe­rir el càrrec de gerent d'Emarsa. Cuesta es va veure una mica superat en les seves capa­ci­tats. “Li vaig dir: ‘Home, no en tinc ni idea.' Jo no tenia for­mació econòmica ni de gestió de l'aigua. Ni la tinc ara”, va expli­car Cuesta dijous pas­sat en el judici. Però el van convèncer perquè acceptés: “M'ho vaig aga­far com un repte. En el PP només es podia acce­dir a millo­res polítiques de dues mane­res: quan un càrrec impor­tant posava algú que creia oportú per a un lloc o per enxu­fisme polític.”

El sou de Cuesta a Emarsa era de 93.000 euros, però aquest salari es va con­ver­tir aviat en un com­ple­ment dels veri­ta­bles ingres­sos. Com ho va acon­se­guir? Fent cas dels seus supe­ri­ors. La depu­ració d'aigües resi­du­als genera llot. I el trac­ta­ment d'aquest llot va ser una font de diners. Com? El preu mitjà del trac­ta­ment de llot és de 18 euros per tona. Doncs Emarsa va pagar a les empre­ses con­ces­sionàries del ser­vei un preu de 42 euros la tona. L'exce­dent de preu se'l repar­tien Cuesta, Crespo i els lla­vors alts càrrecs de la con­se­lle­ria de Medi Ambi­ent Juan José More­ni­lla i Igna­cio Bernácer. I també ser­vien per pagar actes del par­tit. Els ingres­sos extres també pro­ve­nien d'altres comis­si­ons i sobre­preus en obres i con­trac­tes de man­te­ni­ment: sub­mi­nis­tra­ments informàtics, cur­sos de for­mació, plans de comu­ni­cació, cer­ti­fi­ca­ci­ons de qua­li­tat, etc. “Al prin­cipi em por­ta­ven els diners en efec­tiu, després me'ls ingres­sa­ven en un compte cor­rent i al final em dona­ven tar­ge­tes de crèdit. Jo en feia qua­tre parts. Me'n que­dava una i repar­tia les altres tres en sobres. A vega­des els els donava en un lavabo. Per avi­sar-los que havíem de que­dar els envi­ava un mis­satge que deia: ‘Han arri­bat els cami­ons'.”

Aquest cas va durar fins al 2010, l'any que Emarsa va entrar en liqui­dació per un forat de 17 mili­ons d'euros. “Se'ns en va anar la mà i vam aga­far fins al colze”, con­fessa Cuesta, que ha dema­nat “perdó” i ha dit que se sent “millor” després de con­fes­sar.

No li donaré les gràcies, però és bo saber exac­ta­ment com les tra­mes de polítics, tècnics i empre­sa­ris han saque­jat les arques públi­ques. El pro­blema, sovint, són les argúcies legals i els enco­bri­ments, com passa en casos com Gürtel o Bárce­nas o el dels ERE. És en casos com aquest d'Emarsa que podem conèixer veri­ta­ble­ment qui i com governa a Espa­nya.